Arriba un punt que un ja no sap si els grans noms viuen de renda o si Barcelona és un lloc especialment propici a que aquests grans noms vinguin a cobrir l’expedient, el que vulgarment es coneix com “de bolo”. El cas és que quan es presenten les temporades ens fem il·lusions sobre determinades funcions que, sobre el paper, haurien de ser memorables o -ja no dic tant- dignes de consideració i amb prou feines cobreixen l’expedient. En aquest cas, l’afamant director Marc Minkovsky, al capdavant del prestigiós ensemble Les musiciens du Louvre, van oferir al Palau una Passió segons Sant Mateu de tràmit, correcta però mancada de cap genialitat. Una vetllada agradable però que no passarà a la història.
La Passió és una obra grandiloqüent i teatral, potser el més semblant a l’òpera que mai va arribar a escriure Bach. Ja és sospitós que Minkovsky prescindeixi del doble cor de rigor i que opti per una visió diguem-ne “de butxaca”. Res a dir sobre la professionalitat del cor, amb veus ben empastades, però que va quedar deslluït per aquells acostumats a versions complertes més contundents.
El rendiment dels cantants va seguir la tònica general del “correcte” amb intervencions destacables de la contralt Helena Rusker. Interessant l’enfocament del tenor Anicio Zorzi Giustiniani, que va encarnar l’Evangelista. Essent Mark Padmore pràcticament l’Evangelista oficial de la nostra generació, sempre és curiós veure com un tenor de veu plena encara els sobreaguts volàtils que l’anglès, més aviat un haute-contre, afronta amb lleugeresa i poca corporeïtat.
El cor va resultar eficient però difícilment es recordarà la seva aportació: correcció i pulcritut sense més, el que és aplicable també a l’orquestra. He vist Les musiciens du Louvre en altres ocasions i l’elegància no estava renyida amb l’empenta. Òbviament, tractant-se d’una Passió, la primera ha de primar però clarament aquí l’afamat ensemble es va quedar curt.
Hem necessàriament d’atribuir l’anonimat de la nit al titular, Marc Minkovsky. La seva direcció va resultar plana i poc interessant. L’únic moment corprenedor va ser el breu terratremol en morir Crist. La rutina, no sabem si el cansament o la manca de consideració a un públic el de Barcelona conegut per aplaudir-ho tot, va ser la tònica general. Sense ser cap desastre, no resulta destacable, el que en sí és una contradicció tenint en compte el prestigi del director, la seva reconeguda trajectòria i els preus de fins a 110 €. En general, una petita decepció per un barem situat a l’alçada que mereix la fama que precedeix Minkovsky, el que ens hauria de dur a reflexionar sobre determinats standards i llocs comuns del panorama actual.
D'òpera en òpera 