Helena Ressurreição, elegància i talent jove al Life

Fa un temps que segueixo l’Helena Ressurreição, artista resident de l’edició d’enguany del Life Victoria, i m’he de confessar fascinada per la maduresa artística d’aquesta jove mezzosoprano. Podeu recoperar l’article que en vam escriure arrel de la seva participació a la Schubertiada de Vilabertran com a component del Kallias Ensemble. Precissament, les restriccions sanitàries han suposat el feliç retrobament de la cantant amb el director del conjunt, l’excepcional pianista Francisco Poyato, que va agafar el lloc d’un James Bailey retingut al seu país.

En aquesta liederabend es tractava de recrear el disc de Victoria de los Ángeles Songs of many lands, un recull heterogeni de música de diferents paísos europeus organitzat en dos eixos, el centreeuropeu i el mediterrani. Ocasió de luxe per recrear-nos en la suficiència lingüística de Ressurreição, que ja coneixiem de Vilabertran. Fins a 9 idiomes es van escoltar durant la vetllada, entre ells el català (no als parlaments, per cert), el rus, el txec, l’alemany i l’anglès. A la cantant li diem mezzosoprano pel color fosc i melós de la seva veu però la seva tessitura és àmplia i es mou amb soltura en el registre agut. Per contra, només emet algun so de dubtosa bellesa en les notes més cavernoses. Estem, doncs, davant d’una vocalista d’instrument flexible, pur, saludable i sense cap incidi de vibrato que flueix amb naturalitat i bon gust. Ressurreição exhibeix atenció al detall, ganes d’agradar, bones dots d’actriu, sentit de l’humor i versatilitat. En la meva opinió, estem davant d’una molt bona candidata a consolidar-se en el món de l’òpera si s’escau (per bé que quedaria per comprobar la projecció d’una veu que no sembla excessivament gran) i definitivament una artista a seguir en l’escena liederista catalana. Malgrat la seva joventut, es mostra força segura en escena i creiem fermament en el seu potencial.

Entre el repertori triat van destacar un preciós Mompou (Jo et pressentia com la mar), un sensual Montsalvatge (Cuba dentro de un piano), un melangiós De Lacerda (Tenho tantas saudades), un profund Strauss (Allerseelen), un eteri Duparc (Invitation au voyage) i un joganer Bolcom (Amor), que una desenfadada Ressurreição va convertir pràcticament en un showstopper de musical de Broadway.

I què es pot dir de Francisco Poyato? Tot i haver estat convocat amb escassament una setmana, va mostrar una compenetració extraordinària amb la cantant i va oferir el seu usual desplegament de mitjans tècnics i expressius. Acostumo a dir que és el millor pianista acompanyant del país i no crec exagerar gaire. Precís, amb personalitat però sempre al servei del cantant, elegant… Un savi del piano i un músic de socarrel que mereix més reconeixement. A pocs se’ls pot encarregar l’abigarrada partitura de Mon coeur s’ouvre à ta voix, el sorprenent encore, i confiar que tot anirà bé. Poyato és un mestre i brilla per mèrit propi en la duríssima escena catalana.

Per bé que el recital de Ressurreição i Poyato s’emmarcava en la Marató Lied i s’havia d’entendre com un preàmbul al gran concert de la nit, el Cabaret Internacional de Seró i Palacios, en la meva opinió va ser la proposta més destacada, professional i seriosa de les tres. Esperem moltes vetllades felices com aquesta en una carrera que promet.

Kallias Ensemble, saba nova a Vilabertran

Un format poc habitual, un repertori poc sovintejat, veus noves… El debut doble -era el primer concert de la formació- de Kallias Ensemble podia fins i tot haver aixecat una mica de suspicàcia en un festival on és ben cert que es donen moltes oportunitats a talents joves però que es tendeix a “descobrir” cantants amb una certa trajectòria en l’àmbit germànic però on no s’acostuma a donar la primera oportunitat a intèrprets que tot just fan els primers pasos.

Aquests vocalistes -Mireia Tarragó, Helena Ressureiçao, Eduard Mas i Ferran Albrich- venien avalats per una autoritat en l’esfera liederista catalana, l’excel·lent pianista i pedagog Francisco Poyato, a qui cal reconéixer l’interès i l’esforç per crear un mica d’star system local o, si més no, donar a conéixer nous talents i evitar, en la mesura del possible, que hagin de fer el trajecte habitual de triomfar a l’estranger abans que se’ls tingui seriosament en compte a casa (el cas de Anna Alàs i Jové o Xavier Sabata). El lied ja no és un gènere aliè, la formació que s’ofereix a l’ESMUC en aquest terreny és sòlida i estem treballant en la formació de públic, de manera que des d’aquí reinvidiquem que hi hagi més promoció i difusió dels artistes joves i dels més consagrats (algú entèn perquè Roger Padullés canta tan poc lied?). És responsabilitat dels certàmens, de les institucions però també del públic respondre a aquesta crida i que, si l’any vinent es proposa un recital per part d’un d’aquests joves que dissabte van sortir per la porta grossa, no deixem els programadors sols. Seria meravellós que l’èxit del primer concert no fos una anècdota sinó que ens despertés a tots la curiositat per aquestes noves veus quan es presentin en solitari i en programes menys païbles.

Perquè, efectivament, la proposta a nivell de repertori era especial però llaminera. Beethoven, una mica perquè no es menja de ser Beethoven, es va dedicar a harmonitzar cançons populars d’arreu d’Europa. Així, vam escoltar peces en més de 10 idiomes diferents i amb múltiples procedències, com el Regne Unit, Polònia, Rússia, Espanya… Un cant a la diversitat d’Europa i a la bellesa de les coses senzilles. La temàtica no podia ser més cotidiana i les melodies més asequibles però, tot i això, el mestre va aconseguir espurnes de genialitat i una bona dosi de saber fer.

Entre els cantants, clarament dos noms a seguir: Helena Ressureiçao, mezzo de veu rotunda i generosos mitjans que ja va fascinar en el seu debut al Life Victoria, i Ferran Albrich, contudent baríton a qui hem vist brillar més en altres ocasions (la qualitat de la seva veu és incontestable però ens consta que és capaç d’aproximacions més treballades malgrat que ens va obsequiar amb frases molt llargues i uns quants portamenti dignes de menció). Mireia Tarragó és més coneguda i el ser fer és una mica més madur, amb una veu carnosa i de tonalitats lleugerament fosques per una soprano però que dissabte va mostrar alguna dificultat per emetre aguts bonics. Finalment, pensem que el tenor Eduard Mas té més potencial del que vam escoltar: amb una veu de tenor lleuger de notable qualitat, es va mostrar molt teatral i va sacrificar la distinció per l’expressivitat. Això li va valdre molt reconeixement per part del públic, doncs es va mostrar divertit, entregat i molt ficat en el paper però és possible que els nervis del debut el fecin mostrar-se prudent a l’hora d’emetre uns aguts que la seva lleugeresa vocal fa pensar que té. Esperem escoltar-lo en un altre context i comprobar de què és capaç aviat (ara com ara estem segurs que amb el temps serà un excel·lent Nemorino, per posar un exemple).

L’orquestració de Beethoven no busca una excesiva complicació, amb violí seguint nota a nota la línea vocal i cello secundant-lo amb força trams. La prestació d’Elena Rey i Erica Wise va ser correctíssima i meticulosa. Amb Francisco Poyato sobren les paraules, doncs probablement és el millor pianista acompanyant del país i una persona amb dos sentits molt desenvolupat, el comú i el de l’humor. A ell cal agrair una iniciativa molt lloable i molt necessària que, sortosament, sembla que tindrà continuïtat.

Imatge: David Borrat