Bons temps per al lied català: Josep-Ramon Olivé al Palau

Ja fa uns anys que Josep-Ramon Olivé es va fent un nom dins i fora del país. No ho té fàcil a casa nostra, especialitzat com està en lied. Tanmateix, potser -com parlarem una mica més endavant- aviat haurem de revisar aquesta afirmació.

El baríton ha cridat l’atenció del cicle de promeses Echo Rising Stars, amb qui ha estat fent una gira europea que el passat dijous va recalar a Barcelona. En companyia del pianista Ian Tindale, ha realitzat diversos concerts amb aquest programa, que inclou l’estrena d’una peça contemporània, Chansons trouvées, de Raquel Garcia-Tomàs.

El primer que crida l’atenció -i això és fascinant d’observar- és que Olivé ja no és el cantant que jo coneixia. I això que l’he escoltat només l’agost passat! En les primeres grabacions d’ell interpretant lied denotava un gran refinament, molt bona dicció i adequació a l’estil, si voleu d’un mode escolàstic. Avui, la seva aproximació al gènere és més “mediterrània”, si això existeix: més extrovertida, més teatral, una mica massa operística potser? La veu és gran i ben timbrada, així que m’atreveixo a augurar que la nostre estrella ascendent de la cançó potser té previst o té possibilitats de dedicar-se a l’òpera amb més intensitat.

Entre el repertori van destacar uns meravelloso i teatrals lieder, els Lieder des Abschieds, de Korngold, compositor que va trobant el seu lloc entre l’oferta habitual malgrat la seva dificultat. Apart de llocs més comuns, com Morgen, que Olivé va atacar de manera més acadèmica, cal destacar una estrena absoluta, les Chansons trouvées, de la compositora catalana Raquel García-Tomás. Interessant aportació i gran repte per al cantant, atès que no només es tracta de música contemporània amb salts intervàlics complicats i línea melòdica difusa, sinó que a més està escrita en un inconexe idioma inventat ple d’onomatopeies. Donar varietat i sentit dramàtic a una peça així no li pots encarregar a qualsevol músic.

Molt compenetrat amb el pianista Ian Tindale, Josep Ramon Olivé es va mostrar entusiasmat de cantar a casa, tot i que cal lamentar que l’entrada del Palau petit fos discreta. No tenim públic de lied o costa confiar en els cantants locals? Caldria també una reflexió de perquè la sala en qüestió està infrautilitzada quan tots ens hem trobat amb l’espectacle dubtós d’ocupar la gran només a mitges per sessions de cançó quan només es posa a la venda mig aforament.

 

 

Xavier Sabata i el Winterreise

Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.

Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.

Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.

Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.

En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.

 

L’hereu: Ludwig Mittelhammer debuta a l’Auditori

Cal reconèixer-ho: publicitar aquest concert com “el debut del deixeble de Matthias Goerne” és un recurs una mica barat. Què ens garanteix Probablement l’expectativa que l’intèrpret, el jove baríton Ludwig Mittelhammer, tindrà prou bon gust cantant i que haurà rebut del mestre les indicacions pertinents sobre “dir” el lied amb minuciositat i amor al detall. Potser abusen de la veneració que Barcelona sent per Goerne, potser aquí no anem sobrats de veritables referents pel que fa a la cançó però reconec que a mi no em va caldre res més per fer la provatura. Estic contenta de l’experiment? Sens cap mena de dubte. Mittelhammer poseeix un instrument digne de menció. Encara força clar en el registre superior, molt flexible i de gran bellesa, només puc dir que té tendència a enfosquir-lo de manera artíficial per incrementar el dramatisme de la interpretació (va ser el cas de l’emblemàtic Erlkönig). Si no caigués en aquesta temptació, la seva visió del lied directa i fresca guanyaria punts. Òbviament, aquests trets només poden millorar amb l’edat si el que busquem són cantants de veu més contundent: Mittelhammer tot just té 30 anys, està bregat en òpera i diria que no té problemes de projecció, de manera que el futur sembla prometedor. El baríton, com deiem, és molt jove i la seva actitut davant el cant és jovial i comunicativa. És fantàstic trobar un intèrpret que gaudeixi de cantar i sàpiga trasmete-ho al públic. Sembla cantar sense gaire esforç i es troba còmode sobre l’escenari. Tot plegat configura una experiència potser no tremendament trascendent però sí agradable. Probablement, a mesura que guanyi experiència i -potser- pes de la responsabilitat, la seva interpretació guanyarà també en profunditat. De moment, tenim una veu que encara no està conformada del tot, amb una interpretació acurada i molt ben orientada i una actitut encara no malejada. Esperem, doncs, que el futur brillant que sembla tenir Ludwig Mittelhammer cristalitzi poc a poc. Per sort, la pressió de la indústria no és tan gran entre els liederistes com entre els cantants operístics, de manera que tot sembla indicar que aconseguirà madurar al seu ritme. Esperem veure’l desplegar més i més matissos i que tot aquest potencial acabi revistit de la veritat que cal per dir la cançó.

Presentació de la nova Schubertiada a Vilabertran

L’estiu és época de festivals i, si seguiu una mica el bloc, ja haureu
observat que durant aquests mesos pràcticament em trasllado a terres gironines per gaudir del Nits de Clàssica, el festival de Peralada i la Schubertiada de Vilabertran. Com en moltes altres qüestions, aquesta darrera va contracorrent: si l’època estival es presta a certa lleugeresa i cert ambient autocomplaent (per entendre’ns, bisos on es canta “Oh sole mio” i repertoris basats en “el millor de…”), a Vilabertran regna el rigor, el respecte pel repertori i la curiositat per descobrir nous cantants. Sisplau, no entengueu que tinc res en contra de relaxar una mica l’exigència, és només que Vilabertran és una altra cosa.

Fa uns mesos es van desvelar quatre dels grans noms que protagonitzaran el festival: Christoph Prégardien, Andrè Schuen, Joyce DiDonato i Matthias Goerne, que semblen definir alguns dels trets distintius del certamen empordanés: fidelitat, tant dels cantants que tornen un cop rere un altre com del públic, bon ull per descobrir nous talents, grans noms en la distància curta… i una de les relacions més especials i singulars entre un solista i un festival que es coneixen, la del baríton Goerne, estimadíssim a Vilabertran i que aquest any celebra el vint-i-cinquè anniversari del seu debut a la Canònica. No amago la meva devoció per Goerne, a qui he vist en moltes circumstàncies i auditoris, i us puc garantir que enlloc es produeix una química tan especial entre ell i el públic com a Vilabertran.

Avui ens deixen desembolicar el regal de la resta de la programació. Cal destacar la deslocalització (continua el projecte de Valdegovía, es consolida el de Castelló d’Empúries, començat l’any passat, i s’inaugura el de Barcelona), el retorn d’un altre referent del lied, Christian Gerhaher (al Palau de la Música de la capital catalana), la ja clàssica visita del Quartet Casals i, en la meva opinió, la interpretació del Spanisches Liederbuch de Wolf, amb un altre dels cadells del festival, Manuel Walser, i la mezzosoprano Marie Seidler.

L’edició d’enguany, que serà inaugurada per Christiane Karg, continuarà oferint les delicioses matinals Bach & Breakfast, un seguit de conferències i l’ambient familiar i còmplice entre un dels millors públics que conec.

 

Teniu els detalls a la web de la Schubertiada:

http://www.schubertiada.cat/ca/programacio