Revisitar el “Dichterliebe” amb èxit: Guinovart i Padullés al Life

La tradició em fa pensar sovint amb una frase d’Amin Maalouf quan explicava que tenia la intenció de titular la història de la seva família “Racines” però va optar per “Origines” perquè li va semblar que les arrels t’assenten bé al terra i et permeten créixer però potser et llastren i t’impedeixen avançar. El respecte excessiu per la tradició i pel repertori (sobretot, per una determinada manera d’entendre la seva interpretació, el famós “això no sona a xxx) poden matar la iniciativa i l’evolució dels gèneres abans potser que les idees comencin a materialitzar-se. Si això és cert a l’òpera, m’atreveixo a dir que la litúrgia i l’amor pels principis canònics són encara més grans entre els aficionats al lied, entre els quals estic orgullosa de comptar-me. És d’agrair, doncs, que compositoris consagrats es vegin amb cor de repensar el repertori i, des del respecte, gosin no donar els grans pilars de gènere com a gravats en marbre i decideixin dir-hi la seva.

Quan Guinovart decideix revisitar el Dichterliebe ho fa des de l’amor i també des del coneixement profund. La proposta presentada ahir divendres 1 al LifeVictoria m’ho fa pensar: lluny de negar l’existència d’un cicle anterior de Schumann que no necessita presentació i que la majoria dels assistents tenim més que present, va plantejar la seva composició en diàleg amb el clàssic i aquest diàleg va ser de tu a tu: Guinovart no s’ha limitat a fer servir els mateixos poemes, sinó que ha jugat a fer referències al Dichterliebe clàssic, ha respectat algunes estructures o el to d’algunes de les peces de Schumann o ha tergiversat algunes de les nostres expectatives sonores, inevitables després d’anys d’escoltar l’original.

El músic ha aconseguit imprimir el seu caràcter a uns poemes que semblen inevitablement lligats a un altre creador: armonies complexes, melodies irrestibles (un Ich grolle nicht antològic), un piano que, com era d’esperar, no es limita a acompanyar sinó que de vegades té més protagonisme que la veu, un toc d’ironia… El resultat és de gran bellesa, molta personalitat però que en cap moment cau en la temptació de fer-se inacessible o excessivament intelectual. La música de Guinovart està molt pensada però no renuncia a l’emotivitat i a mostrar-se propera i viva.

Poc es pot dir de l’intèrpret, Roger Padullés, com a liederista que no sigui que és excel·lent, que cal reivindicar-lo i que sembla mentida que la seva vàlua no sigui reconeguda amb més entusiasme. Padullés posseix un dels instruments de millor qualitat del país, canta d’una manera intel·ligent i segura, té els seus recursos lligats en curt i els dosifica amb saviesa, és versàtil, expressiu, de cant noble i ben lligat, diu el text amb intenció, la seva dicció alemanya és perfecta i clara, fuig d’artificis i efectismes i fa de la naturalitat i l’emissió neta la seva bandera. I no deixa de sorprendre: ahir en algunes cançons vaig descobrir facetes noves del tenor, com la capacitat d’expressar la ràbia o el desdeny o de mostrar-se seductor. Durant la primera part, el cicle de Schumann em va sobtar el color fosc de la seva veu i vaig pensar que potser les funcions d’Ariadne auf Naxos li estaven passant factura. Durant la segona, en retrobar-me amb la calidesa i la llum del seu to habitual vaig entendre que el tour de force de cantar dos partitures tant exigents li demanaven ser prudent, més quan la de Guinovart demana del tenor un passeig perillós per les notes més greus de la seva tessitura i enfrontar-se a un acompanyament pianístic més dens i més potent.

El Life, fidel a la seva missió de desacralitzar el lied, dóna oportunitats i ofereix troballes com aquesta: una aportació seriosa i digna d’entrar en repertori d’un nou cicle creat a Catalunya però que podria ser perfectament homologable en qualitat i ambició. És intocable el Dichterliebe perquè és més antic, perquè molts l’estimem, perquè l’ha escrit un compositori ara mitificat per la seva genialitat i la seva vida atzarosa? M’agrada pensar que des d’ahir uns quants prejudicis han caigut.

Helena Ressurreição, elegància i talent jove al Life

Fa un temps que segueixo l’Helena Ressurreição, artista resident de l’edició d’enguany del Life Victoria, i m’he de confessar fascinada per la maduresa artística d’aquesta jove mezzosoprano. Podeu recoperar l’article que en vam escriure arrel de la seva participació a la Schubertiada de Vilabertran com a component del Kallias Ensemble. Precissament, les restriccions sanitàries han suposat el feliç retrobament de la cantant amb el director del conjunt, l’excepcional pianista Francisco Poyato, que va agafar el lloc d’un James Bailey retingut al seu país.

En aquesta liederabend es tractava de recrear el disc de Victoria de los Ángeles Songs of many lands, un recull heterogeni de música de diferents paísos europeus organitzat en dos eixos, el centreeuropeu i el mediterrani. Ocasió de luxe per recrear-nos en la suficiència lingüística de Ressurreição, que ja coneixiem de Vilabertran. Fins a 9 idiomes es van escoltar durant la vetllada, entre ells el català (no als parlaments, per cert), el rus, el txec, l’alemany i l’anglès. A la cantant li diem mezzosoprano pel color fosc i melós de la seva veu però la seva tessitura és àmplia i es mou amb soltura en el registre agut. Per contra, només emet algun so de dubtosa bellesa en les notes més cavernoses. Estem, doncs, davant d’una vocalista d’instrument flexible, pur, saludable i sense cap incidi de vibrato que flueix amb naturalitat i bon gust. Ressurreição exhibeix atenció al detall, ganes d’agradar, bones dots d’actriu, sentit de l’humor i versatilitat. En la meva opinió, estem davant d’una molt bona candidata a consolidar-se en el món de l’òpera si s’escau (per bé que quedaria per comprobar la projecció d’una veu que no sembla excessivament gran) i definitivament una artista a seguir en l’escena liederista catalana. Malgrat la seva joventut, es mostra força segura en escena i creiem fermament en el seu potencial.

Entre el repertori triat van destacar un preciós Mompou (Jo et pressentia com la mar), un sensual Montsalvatge (Cuba dentro de un piano), un melangiós De Lacerda (Tenho tantas saudades), un profund Strauss (Allerseelen), un eteri Duparc (Invitation au voyage) i un joganer Bolcom (Amor), que una desenfadada Ressurreição va convertir pràcticament en un showstopper de musical de Broadway.

I què es pot dir de Francisco Poyato? Tot i haver estat convocat amb escassament una setmana, va mostrar una compenetració extraordinària amb la cantant i va oferir el seu usual desplegament de mitjans tècnics i expressius. Acostumo a dir que és el millor pianista acompanyant del país i no crec exagerar gaire. Precís, amb personalitat però sempre al servei del cantant, elegant… Un savi del piano i un músic de socarrel que mereix més reconeixement. A pocs se’ls pot encarregar l’abigarrada partitura de Mon coeur s’ouvre à ta voix, el sorprenent encore, i confiar que tot anirà bé. Poyato és un mestre i brilla per mèrit propi en la duríssima escena catalana.

Per bé que el recital de Ressurreição i Poyato s’emmarcava en la Marató Lied i s’havia d’entendre com un preàmbul al gran concert de la nit, el Cabaret Internacional de Seró i Palacios, en la meva opinió va ser la proposta més destacada, professional i seriosa de les tres. Esperem moltes vetllades felices com aquesta en una carrera que promet.

El Life Victoria torna amb força

Si en qualsevol altra circumstància la programació del Life Victoria, presentada ahir, seria interessantíssima, en aquests moments d’incertesa que viu la cultura s’erigeix en una autèntica heroïcitat. Veiem-ne els motius.

En primer lloc, el compromís. Amb la voluntat de mantenir tots el concerts ja aparaulats, els organitzadors ens proposen la programació de les dues properes edicions del festival per encabir-los tots. Cal aplaudir la cura que mostren, especialment de cara a artistes locals i novells que han vist truncades les seves fonts d’ingressos i les seves possibilitats de promoció de manera indefinida. És així com es fa xarxa i es teixeixen lleialtats.

Cal continuar amb el planter d’artistes. Certament totes les institucions han descobert l’artista kilòmetre zero ara que els desplaçaments s’han dificultat tant però poques poden vantar-se d’haver cultivat la relació amb l’artista novell i local com el Life, especialment gràcies a un invent meravellós: el mini concert de teloners abans de l’actuació “gran”. Així hem vist debutar cantants que ara estan fent carrera, com Josep-Ramon Olivé. Havent confiat en repetides ocasions en gent com Roger Padullés, David Alegret o Marta Infante, programar-los ara resulta molt més natural que en altres institucions del país. Quant als artistes internacionals joves, cal destacar el debut d’un gran descobriment ara en plena expansió, Fatma Said, i el concert de Julien Prégardien, habitual d’altres certamens liederistes prestigiosos. La campanada la donen amb una concentració de grans estrelles de l’òpera i el lied amb la qual no comptàvem: Sarah Connolly, Marc Padmore, Carolyn Sampson, Anne Schwanewilms, Adrianne Piezonka, Christopher Maltman, Natalie Dessay… i Felicity Lott, aquesta ja en la categoria de mite vivent.

Finalment, el plan per mirar d’esquivar els efectes del virus és elaborat i original, per bé que encara manca informació sobre com s’implementarà. La solució proposada és una combinació de concerts en streaming, a mitja capacitat i a capacitat complerta en funció de l’evolució de la crisi sanitària. Efectivament, cal resoldre com s’ho faran si ara venen la totalitat de l’aforament i en un futur proper no poden oferir aquest espai però a mí em dóna més confiança aquesta fòrmula a l’hora de comprar un abonament que la proposta del Liceu, el Palau o l’Auditori (poder renunciar a la butaca amb poca antel·lació o deixar els diners en dipòsit si finalment l’espectacle no pot tenir lloc).

Bufen vents favorables pel Life, que ha sabut crear confiança i establir-se sobre una base sòlida. No manquen punts que alguns poden considerar discutibles, com 4! Winterreise en dos anys (comptant que al Liceu hi dediquen un cicle de dos anys, que acabem de sentir-li a Matthias Goerne i que aquest divendres el canta Ian Bostridge al Palau) o els tres grans cicles schubertians (una mica un recurs fàcil) però cal aplaudir el desafiament a l’ortodoxia que suposa la versió escenificada del Winterreise amb veu de contratenor que oferiran Sabata i Poyato, el risc de fer cabaret amb Montserrat Seró, el valor que cal per programar Diari d’un desaparegut i el compromís amb la nova creació en presentar l’estrena mundial del Dichterliebe de Ginovart.

Els propers dos anys, el Life ens donara opcions per al descobriment, ens mostrarà nous talents, ens permetrà gaudir de noms consolidats, presentarà projectes innovadors i celebrarà el talent local. En un moment de replegament i cautela, és engrescador que els organitzadors pensin en gran i mostrin aquesta ambició. Benvingut sigui, doncs, el nou Life.