Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.
Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.
Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.
Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.
En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.
D'òpera en òpera 