Un dels molts mèrits del festival Life Victoria és la potenciació d’artistes joves catalans, sovint a través de les beques concedides per la fundació Victoria de los Ángeles o bé proporcionant-los visibilitat en forma d’aparicions breus abans dels concerts oficials. Dissabte vam assistir a una fòrmula novedosa: un triplet de concerts, dels quals dos d’una hora dedicats a artistes en vies de consolidació, imaginativa iniciativa que sumada als preus més que raonables de ben segur van engrescar més d’un a descobrir nous valors.
Va obrir la vetllada el pianista Marc Serra, valor ascendent que va demostrar una gran identificació amb el repertori triat, caracteritzat pels més encesos valors romàntics. Així, el seu Beethoven especialment però també el seu Scriabin i el seu Liszt van sonar apassionats, ardits i impulsats per l’ardent flama de l’amor impossible i de la joventut anhelant. Precissament la joventut de l’artista i la seva aproximació inflamada estan al darrera dels dos elements que van caracteritzar en major mesura el recital: un generós ús del forte i una certa precipitació en els passatges més lírics.
Especialment destacada va ser l’energia desbordant de la “Pastoral” de Beethoven, on, tanmateix, Serra no va oblidar cuidar amb meticulositat la línia melòdica. Amb comparació amb la resta de la vetllada, va ser en aquesta peça on el pianista va desplegar més varietat de recursos. Així, es va mostrar joganer a l’scherzo, lleuger a l’andante i irat de manera genèrica al llarg de tota la sonata. Els Scriabin, menys melòdics i més abigarrats, es van enfocar des d’un lloc una mica més fosc. El Preludi Op. 37, que porta l’anotació mesto, va resultar dramàtic i obsessiu, i l’Estudi en do sostingut menor Op. 42 va fer l’impressió d’algú que busca una sortida amb el convenciment que no la trobarà. El Feuillet d’album, més assossegat, va representar una bona transició cap al Liszt, també plenament romàntic però potser menys autodestructiu. Com destaca el programa de mà del recital, aquest darrer compositor va ser celebrat en vida i presumiblement més feliç que el torturat Beethoven i això es nota en un punt més de llum, especialment en el Widmung adaptat de Schumann i el preciós i oníric Liebestraum.
Certament és un plaer escoltar l’energia d’un pianista jove entregat a un repertori que es presta tant als excessos. És refrescant i contagiós deixar-se dur per aquests moment d’enaltiment dels impulsos més primordials. Amb els anys i l’experiència, estem segurs que Serra pulirà una mica el seu estil exhuberant i ens oferirà més matissos i lectures més acurades i variades. Si ara mateix resulta un pianista una mica impacient per passar ràpid els passatges més evocadors i tornar a desplegar la seva potència en els moments més energetics, esperem que no trigui en trobar-se còmode en tot tipus de registres, també els més lírics.
D'òpera en òpera 