Helena Ressurreição, elegància i talent jove al Life

Fa un temps que segueixo l’Helena Ressurreição, artista resident de l’edició d’enguany del Life Victoria, i m’he de confessar fascinada per la maduresa artística d’aquesta jove mezzosoprano. Podeu recoperar l’article que en vam escriure arrel de la seva participació a la Schubertiada de Vilabertran com a component del Kallias Ensemble. Precissament, les restriccions sanitàries han suposat el feliç retrobament de la cantant amb el director del conjunt, l’excepcional pianista Francisco Poyato, que va agafar el lloc d’un James Bailey retingut al seu país.

En aquesta liederabend es tractava de recrear el disc de Victoria de los Ángeles Songs of many lands, un recull heterogeni de música de diferents paísos europeus organitzat en dos eixos, el centreeuropeu i el mediterrani. Ocasió de luxe per recrear-nos en la suficiència lingüística de Ressurreição, que ja coneixiem de Vilabertran. Fins a 9 idiomes es van escoltar durant la vetllada, entre ells el català (no als parlaments, per cert), el rus, el txec, l’alemany i l’anglès. A la cantant li diem mezzosoprano pel color fosc i melós de la seva veu però la seva tessitura és àmplia i es mou amb soltura en el registre agut. Per contra, només emet algun so de dubtosa bellesa en les notes més cavernoses. Estem, doncs, davant d’una vocalista d’instrument flexible, pur, saludable i sense cap incidi de vibrato que flueix amb naturalitat i bon gust. Ressurreição exhibeix atenció al detall, ganes d’agradar, bones dots d’actriu, sentit de l’humor i versatilitat. En la meva opinió, estem davant d’una molt bona candidata a consolidar-se en el món de l’òpera si s’escau (per bé que quedaria per comprobar la projecció d’una veu que no sembla excessivament gran) i definitivament una artista a seguir en l’escena liederista catalana. Malgrat la seva joventut, es mostra força segura en escena i creiem fermament en el seu potencial.

Entre el repertori triat van destacar un preciós Mompou (Jo et pressentia com la mar), un sensual Montsalvatge (Cuba dentro de un piano), un melangiós De Lacerda (Tenho tantas saudades), un profund Strauss (Allerseelen), un eteri Duparc (Invitation au voyage) i un joganer Bolcom (Amor), que una desenfadada Ressurreição va convertir pràcticament en un showstopper de musical de Broadway.

I què es pot dir de Francisco Poyato? Tot i haver estat convocat amb escassament una setmana, va mostrar una compenetració extraordinària amb la cantant i va oferir el seu usual desplegament de mitjans tècnics i expressius. Acostumo a dir que és el millor pianista acompanyant del país i no crec exagerar gaire. Precís, amb personalitat però sempre al servei del cantant, elegant… Un savi del piano i un músic de socarrel que mereix més reconeixement. A pocs se’ls pot encarregar l’abigarrada partitura de Mon coeur s’ouvre à ta voix, el sorprenent encore, i confiar que tot anirà bé. Poyato és un mestre i brilla per mèrit propi en la duríssima escena catalana.

Per bé que el recital de Ressurreição i Poyato s’emmarcava en la Marató Lied i s’havia d’entendre com un preàmbul al gran concert de la nit, el Cabaret Internacional de Seró i Palacios, en la meva opinió va ser la proposta més destacada, professional i seriosa de les tres. Esperem moltes vetllades felices com aquesta en una carrera que promet.

Kallias Ensemble, saba nova a Vilabertran

Un format poc habitual, un repertori poc sovintejat, veus noves… El debut doble -era el primer concert de la formació- de Kallias Ensemble podia fins i tot haver aixecat una mica de suspicàcia en un festival on és ben cert que es donen moltes oportunitats a talents joves però que es tendeix a “descobrir” cantants amb una certa trajectòria en l’àmbit germànic però on no s’acostuma a donar la primera oportunitat a intèrprets que tot just fan els primers pasos.

Aquests vocalistes -Mireia Tarragó, Helena Ressureiçao, Eduard Mas i Ferran Albrich- venien avalats per una autoritat en l’esfera liederista catalana, l’excel·lent pianista i pedagog Francisco Poyato, a qui cal reconéixer l’interès i l’esforç per crear un mica d’star system local o, si més no, donar a conéixer nous talents i evitar, en la mesura del possible, que hagin de fer el trajecte habitual de triomfar a l’estranger abans que se’ls tingui seriosament en compte a casa (el cas de Anna Alàs i Jové o Xavier Sabata). El lied ja no és un gènere aliè, la formació que s’ofereix a l’ESMUC en aquest terreny és sòlida i estem treballant en la formació de públic, de manera que des d’aquí reinvidiquem que hi hagi més promoció i difusió dels artistes joves i dels més consagrats (algú entèn perquè Roger Padullés canta tan poc lied?). És responsabilitat dels certàmens, de les institucions però també del públic respondre a aquesta crida i que, si l’any vinent es proposa un recital per part d’un d’aquests joves que dissabte van sortir per la porta grossa, no deixem els programadors sols. Seria meravellós que l’èxit del primer concert no fos una anècdota sinó que ens despertés a tots la curiositat per aquestes noves veus quan es presentin en solitari i en programes menys païbles.

Perquè, efectivament, la proposta a nivell de repertori era especial però llaminera. Beethoven, una mica perquè no es menja de ser Beethoven, es va dedicar a harmonitzar cançons populars d’arreu d’Europa. Així, vam escoltar peces en més de 10 idiomes diferents i amb múltiples procedències, com el Regne Unit, Polònia, Rússia, Espanya… Un cant a la diversitat d’Europa i a la bellesa de les coses senzilles. La temàtica no podia ser més cotidiana i les melodies més asequibles però, tot i això, el mestre va aconseguir espurnes de genialitat i una bona dosi de saber fer.

Entre els cantants, clarament dos noms a seguir: Helena Ressureiçao, mezzo de veu rotunda i generosos mitjans que ja va fascinar en el seu debut al Life Victoria, i Ferran Albrich, contudent baríton a qui hem vist brillar més en altres ocasions (la qualitat de la seva veu és incontestable però ens consta que és capaç d’aproximacions més treballades malgrat que ens va obsequiar amb frases molt llargues i uns quants portamenti dignes de menció). Mireia Tarragó és més coneguda i el ser fer és una mica més madur, amb una veu carnosa i de tonalitats lleugerament fosques per una soprano però que dissabte va mostrar alguna dificultat per emetre aguts bonics. Finalment, pensem que el tenor Eduard Mas té més potencial del que vam escoltar: amb una veu de tenor lleuger de notable qualitat, es va mostrar molt teatral i va sacrificar la distinció per l’expressivitat. Això li va valdre molt reconeixement per part del públic, doncs es va mostrar divertit, entregat i molt ficat en el paper però és possible que els nervis del debut el fecin mostrar-se prudent a l’hora d’emetre uns aguts que la seva lleugeresa vocal fa pensar que té. Esperem escoltar-lo en un altre context i comprobar de què és capaç aviat (ara com ara estem segurs que amb el temps serà un excel·lent Nemorino, per posar un exemple).

L’orquestració de Beethoven no busca una excesiva complicació, amb violí seguint nota a nota la línea vocal i cello secundant-lo amb força trams. La prestació d’Elena Rey i Erica Wise va ser correctíssima i meticulosa. Amb Francisco Poyato sobren les paraules, doncs probablement és el millor pianista acompanyant del país i una persona amb dos sentits molt desenvolupat, el comú i el de l’humor. A ell cal agrair una iniciativa molt lloable i molt necessària que, sortosament, sembla que tindrà continuïtat.

Imatge: David Borrat

Xavier Sabata i el Winterreise

Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.

Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.

Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.

Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.

En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.

 

Un Winterreise roent: Sabata y Poyato a l’Auditori

Comencem, si us sembla, abordant el tema que sembla preocupar a molts crítics: sí, Xavier Sabata és un contratenor. I ha gosat cantar el Winterreise. Això, que no hauria de ser notícia, es traspua en la gran majoria de comentaris i ha ocupat més espai a les ressenyes que la interpretació en sí. Veieu, per exemple, la de Platea Magazine, on es fa un exhaustiu repàs de les tipologies de veu que han abordat el cicle schubertià i l’opinió del cronista sobre quines són les més adequades.

Curiosament, discusions d’aquest estil també es donen quan intèrprets molt identificats amb el barroc surten de la capseta de la música antiga (el cas de Sarah Connolly, eminent mezzo especialitzada en papers en travesti que de tant en tant fa Brangänes i també és una excel·lent liederista). Per tant, que un contratenor faci incursions fora del barroc i a més gosi entrar en la sacrosanta estança del lied (no és novetat la devoció amb què sovint anem a escoltar cançó alemanya com si pertanyéssim a una secta) deu ser realment l’última frontera, frontera que m’agradaria superar per centrar-nos en la feina de Xavier Sabata i Francisco Poyato.

Així doncs, pot Sabata cantar el Winterreise? Per tessitura, òbviament. La major dificultat són les notes altes que fan suar la majoria dels barítons i on ell es troba com a peix a l’aigua. El quid del lied és, en la meva opinió, un frasseig elegant, un legato cuidat i una musicalitat innata que faci excelses cançons que de vegades tenen poc pes. El contratenor, conegut pel seu caràcter abrandat en escena, ha anat polint el seu estil fins a instal·lar-se en una esplèndida maduresa que li permet anar a l’essència i despullar el seu cant d’artifici (en la mesura del possible, atès que la seva veu de cap és la quintaessència de l’artificiositat). La seva dicció és bona i la pronúncia del text, força acceptable.

L’enfoc d’aquesta versió és la d’un viatge possiblement mental que no té principi ni fi. Les imatges al·lucinades semblen succeir sense ordre al cap del protagonista, que passa de la ràbia desfermada a la desesperació més fosca. Musicalment, això es tradueix en uns canvis de dinàmiques marcats, amb ritmes accelerats que donen pas a línies de cant perllongades i melancòliques. El gran pianista Francisco Poyato col·labora amb entusiasme, fins al punt de tapar la veu del cantant amb turbulències sonores quan aquest ataca el registre greu. Sabata és potser millor actor que cantant i la seva visió de l’obra resulta més teatral del que estem acostumats. Es nota molta feina al darrera de la gran quantitat de matisos adolorits, tot i que alguns atacs siguin sobtats i encara no coordinats a la perfecció amb l’acompanyant.

Com tot el que emprèn Xavier Sabata, no estem davant d’un Winterreise rutinari ni convencional. Discutible per la novetat i per la perspectiva menys preciosista que teatral però indubtablement treballada i argumentada. No és Sabata un intèrpret cerebral i d’aquí que el resultat resulti més fosc i més contrastat que altres versions amb més propòsit de lluïment. Una interpretació visceral que descriu el món torturat del protagonista amb passió i un punt d’al·lucinació. La ràbia per la ruptura amb l’estimada no s’enfoca des de la distància elegant sino des de l’abrandament, més realista i menys estètic. La gran varietat de matissos, unida a una gran cura pel text, ens posen de manifest que el contratenor no ha atacat l’anomenada “catedral del lied” amb lleugeresa o inconsciència sinó amb molta serietat però, a l’hora, amb manifesta voluntat desmitificadora. Potser aquestes perspectives siguin més necessàries del que semblen.