El relleu: prodigiós Andrè Schuen a Vilabertran

Res més lluny de la nostra intenció que matar artísticament abans d’hora Mattias Goerne, mestre indiscutible del lied i dels artistes més vinculats a la Schubertiada de Vilabertran, on gaudeix d’admiració artística però també d’estima i reconeixement. Tanmateix, els primers passos d’Andrè Schuen a casa nostra tenen cert paral·lelisme: baríton jove que arriba sense gaires referències a la canònica, habituals que es rendeixen durant primer recital a la seva fabulosa veu i magnífica tècnica, i habilíssim director que el lliga al festival any rere any. Ja són tres edicions rebent la visita del suís, i entre els encesos comentaris no falta el “Matthias ja té successor”.

No exagerem: tot i reconèixer que, generalment, els barítons arriben a la maduresa vocal una mica més avançada la seva trajectòria, l’instrument de Schuen és, a 36 anys, meravellós en tots els aspectes. De gran bellesa, rodó, d’un color càlid, carnós i gran ductilitat, és el somni de tot afeccionat no nomès al lied sinó també a Mozart (recordem que ha vingut directament de triomfar al festival de Salzburg amb Così fan tutte), tot i que la seva poderosa projecció augura un futur potser amb més òpera i qui sap si amb més Verdi o (sisplau, d’aquí vint anys) fins i tot Wagner. Esperem que la intel·ligència que demostra cantant la tingui també per guiar la seva carrera i que cap precipitació espatlli una veu ara mateix en plena forma i salut.

Les condicions actuals van fer caure del programa inicial una bona part del Schubert previst, de manera que el gruix del recital va estar ocupat per Mahler, en concret Lieder eines fahrenden Gesellen i Fünf Lieder nach Texten von Friedrich Rückert. No són ni les més fàcils d’abordar ni les més agraïdes, tot i que Schuen va saber treure partit de les possibilitats expressives, demostrant força quan calia però recollint també en fils de veu i projeccions de cap (que potser serien l’única pega a nivell tècnic, doncs sonaven una mica al límit). De dicció impecable i actitut de vegades operística per agosarada i teatral, va triar tempi morosos en moments íntims com l’imponent Du bist die Ruh, que van recordar a l’ambient pràcticament litúrgic que -un cop més- Goerne sol crear en els seus Liederabenden.

Caldrà també escoltar el baríton en un futur amb un pianista més delicat que Daniel Heide, tot entusiasme però poc matitzat.

Poques vegades es veu el públic de Vilabertran posar-se dret per reconèixer un artista. No vam tenir més remei després del regitzell d’encores amb què ens va obsequiar un clarament exultant Schuen. Van destacar per especialment inspirades el Morgen d’Strauss i un preciós Des Fischers Liebesglück de Schubert, on ens va bressolar com a nadons.

Tot esperant amb il·lusió el retorn de l’etern Goerne aquest dijous, podem celebrar ja que la nova generació puja amb força i decisió. Si l’any passat vam celebrar els 25 anys de fidelitat a la Schubertiada del primer, esperem que aquest amor incipient entre Andrè Schuen i el públic de Vilabertran es materialitzi amb una trajectòria similar.

Foto: ©Marti Artalejo

El lied despreocupat: Natalia Labourdette a l’Auditori

La tercera jornada del cicle Schubert Lied a l’Auditori ens va oferir l’estranya oportunitat d’apreciar una vessant de la cançó alemanya que es relaciona menys amb aquest gènere que les habituales solemnitat, melanconia i gravetat: de la mà de la soprano Natalia Labourdette vam gaudir d’un programa habilment embastat de cançó schubertiana optimista, lleugera, pràcticament riallera! Reunir al mateix concert Die Forelle, Der Hirt auf dem Felsen o Liebhaber in allen Gestalten és tan poc corrent que ja només per això la vetllada tenia interès.

La curiositat, lamentablement, va ser el punt més atractiu del recital, atès que la protagonista va mostrar no poques mancances a nivell expressiu i interpretatiu. No és veu el que li falta a Labourdette: el seu instrument és gran, rodó i ben timbrat, mentre que el seu legato és treballat. Gaudeix d’un fiato molt destacable i probablement ens donarà moltes alegries interpretant òpera. Ara, tot i una dicció molt respectable en alemany (no tant en italià) que ens fa pensar que comprèn perfectament el que canta, la seva aproximació és plana i d’un sol registre, en concret, el de la joveneta ingenua, eixerida i de somriure fàcil. A favor seu, cal destacar que té prou coneixement dels seus punts forts per bastir el programa que ens ocupa, que li escau com anell al dit. En contra, que un cop passada la sorpresa d’enfrotar un Liederabend de to lleuger, és fa repetitiu veure-la adoptar de manera molt esquemàtica expressions infantils i capricioses. En aquest sentit, triar cançons estròfiques és un arma de doble tall si no es pren cura de fer-les prou variades i expressives. Segurament Natalia Labourdette arribarà a copsar amb els anys la profunditat dels poemes triats i aconseguirà encarar-los des d’una perspectiva més treballada i imaginativa.

La seva acompanyant al piano, Anastasia Timofeeva, adoleix com molts compatriotes seus d’un excés de perfecció tècnica i una poca capacitat inventiva. Sense poder dir res negatiu, tampoc es pot dir que contribuís a un resultat menys impersonal. Des del punt de vista instrumental, la joia va ser la participació de la clarinetista Ona Cardona que va semblar incentivar les ganes de soprano i pianista de matitzar l’interpretació.

Atès que la veu i la preparació tècnica de Labourdette ens van semblar interessants, ens alegrem de comprobar al programa que té previst debutar Despina, on probablement se sentirà més còmoda que en el lied, i esperem honestament que la seva evolució personal i artística ens ofereixi nits de major calat en el futur.

 

El seductor: Benjamin Appl a Nits de Clàssica

Hi ha quelcom d’incongruent entre la maduresa interpretativa del baríton Benjamin Appl i la seva aparença angelical. Certament, no estem acostumats a liederistes que somriguin i que semblin restar-li gravetat a la interpretació de Schubert mentre lliuren una versió meditada, matitzada, polièdrica i fins i tot original en alguns aspectes.

Ahir Appl es va tornar a presentar al Nits de Clàssica de Girona amb el mateix programa amb el qual va debutar fa dos anys, “Die schöne Müllerin”, tot i que aquest cop enmarcat en un projecte més gran, el gran viatge schubertià dels tres cicles seguits com va fer Matthias Goerne aquesta temporada al Palau. Els dos deixebles de Fischer-Dieskau no podrien ser més diferents tot i compartir un instrument d’excepció i un amor al detall destacables: Goerne busca la trascendència, s’enrabia i mostra un punt d’amargor fins i tot en les cançons d’enamorament, mentre que Appl és terrenal, té la impetuositat pròpia de la seva joventut i expressa el seu desencís davant l’abandonament de l’enamorada amb desdeny i algun moment de possessivitat malatissa. I no oblidem el sentit de l’humor! És el primer cop que sento un cantant caricaturitzar la molinera com a una jove capriciosa i voluble amb un paròdica interpretació al final de “Tränenregen”.

En aquest sentit, el cicle que més li escau és, sobre el paper, l’interpretat ahir, on pot mostrar-se il·lusionat, anhelant, expectant… però difícilment desesperat. Al contrari del comentat Goerne, que fa un “Des Baches Wiegenleid” amb ritme de cotxe fúnebre, Appl fa tota la sensació que el protagonista superarà amb facilitat la ruptura amorosa, continuarà el seu camí i un dia se’n riurà del patiment que li van causar la bella molinera i el seu caçador. El seu caminant no avança el buit i la negror de “Winterreise”, és només un jove senzill al qual trenquen el cor per primer cop.

La solvència tècnica d’Appl està fora de tot dubte: fiato infinit, dicció perfecta, bona coordinació amb un energètic Simon Lepper (potser no suficientment refinat però coherent amb aquesta lectura jovenívola) i amb una comprensió del text inmillorable. El seu domini de dinàmiques va quedar de manifest, per exemple, en les quatre o cinc versions diferents de la frase “Die schöne Müllerin ist mein” i un regitzell de pinzellades de tots colors al llarg del cicle. Va quedar clara la potència d’una veu que podria perfectament ser operística i que només és difícil de manegar en algun intent fallit d’apianament i alguna nota entubada.

El mateix baríton va deixar clara la seva visió lleugera i desenfadada de “Die schöne Müllerin” argumentant la seva decisió de concedir un encore que, segons va dir, no li passaria pel cap després de “Winterreise”. Va ser una preciosa i serena “Litanei” de Schubert.

Avui i diumenge Benjamin Appl i Simon Lepper completaran els tres grans cicles a Sant Pere de Galligants de Girona. No està justificat dir que Appl encara és un cantant per madurar perquè ja és una realitat malgrat la seva joventut. El que sí estic segura és que, si continua evolucionant amb aquesta seguretat, donarà nits memorables i jo no em perdria l’oportunitat de gaudir-lo en el seu estat de forma actual i veure’l crèixer.

Bons temps per al lied català: Josep-Ramon Olivé al Palau

Ja fa uns anys que Josep-Ramon Olivé es va fent un nom dins i fora del país. No ho té fàcil a casa nostra, especialitzat com està en lied. Tanmateix, potser -com parlarem una mica més endavant- aviat haurem de revisar aquesta afirmació.

El baríton ha cridat l’atenció del cicle de promeses Echo Rising Stars, amb qui ha estat fent una gira europea que el passat dijous va recalar a Barcelona. En companyia del pianista Ian Tindale, ha realitzat diversos concerts amb aquest programa, que inclou l’estrena d’una peça contemporània, Chansons trouvées, de Raquel Garcia-Tomàs.

El primer que crida l’atenció -i això és fascinant d’observar- és que Olivé ja no és el cantant que jo coneixia. I això que l’he escoltat només l’agost passat! En les primeres grabacions d’ell interpretant lied denotava un gran refinament, molt bona dicció i adequació a l’estil, si voleu d’un mode escolàstic. Avui, la seva aproximació al gènere és més “mediterrània”, si això existeix: més extrovertida, més teatral, una mica massa operística potser? La veu és gran i ben timbrada, així que m’atreveixo a augurar que la nostre estrella ascendent de la cançó potser té previst o té possibilitats de dedicar-se a l’òpera amb més intensitat.

Entre el repertori van destacar uns meravelloso i teatrals lieder, els Lieder des Abschieds, de Korngold, compositor que va trobant el seu lloc entre l’oferta habitual malgrat la seva dificultat. Apart de llocs més comuns, com Morgen, que Olivé va atacar de manera més acadèmica, cal destacar una estrena absoluta, les Chansons trouvées, de la compositora catalana Raquel García-Tomás. Interessant aportació i gran repte per al cantant, atès que no només es tracta de música contemporània amb salts intervàlics complicats i línea melòdica difusa, sinó que a més està escrita en un inconexe idioma inventat ple d’onomatopeies. Donar varietat i sentit dramàtic a una peça així no li pots encarregar a qualsevol músic.

Molt compenetrat amb el pianista Ian Tindale, Josep Ramon Olivé es va mostrar entusiasmat de cantar a casa, tot i que cal lamentar que l’entrada del Palau petit fos discreta. No tenim públic de lied o costa confiar en els cantants locals? Caldria també una reflexió de perquè la sala en qüestió està infrautilitzada quan tots ens hem trobat amb l’espectacle dubtós d’ocupar la gran només a mitges per sessions de cançó quan només es posa a la venda mig aforament.

 

 

Xavier Sabata i el Winterreise

Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.

Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.

Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.

Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.

En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.

 

El mestre: Goerne finalitza el seu periple al Palau

Clarament, ahir ens vam quedar amb ganes de més Goerne. El cicle Schwanengesang és preciós i conté peçes emblemàtiques com Ständchen o Der Doppelgänger però, vista la entitat de les dues jornades prèvies i la poca durada del concert, penso no ser l’única que hauria estat demanant encores una bona estona més. I això és significatiu tenint en compte que era el tercer concert en quatre dies. Goerne és un mestre i sempre té alguna cosa més a dir.

Tornant a l’argumentari dels darrers textos, això no és només resultat de la seva indiscutible perícia tècnica: l’alt grau d’especialització del cantant i la seva recerca incansable tornant i tornant sobre els mateixos lieder fan que la seva evolució personal vagi aparellada amb una mirada sempre renovada. Celebrem, doncs, l’esplèndida maduresa de Matthias Goerne amb la certesa que, el dia que la veu li comenci a fallar, continuarà sent un cantant interesantíssim.

Parlant de la seva veu en el concert d’ahir, el repós del dia anterior va tenir el seu fruït. Van tornar la flexibilitat, el risc en els aguts, els pianissimi d’impressió i uns forti certament més treballosos que en altres barítons però sòlids. El domini sobre el repertori és total i la seva seguretat, tot un plaer.

Voldria destacar el paper del pianista Andsnes. La seva personalitat és molt marcada i potser això crida l’atenció quan hi ha tan excelsos acompanyants que destaquen menys. Jo agraeixo que el lied sigui la suma del talent dels dos participants i el paper preeminent de l’instrumentista no em molesta. M’agradaria destacar el seu ús dels silencis. Curiosament, oi? Sí, el tercer element per a la liederabend perfecte és per a mi el públic i que la seva implicació i col·laboració contribueixi a crear l’ambient propici de recolliment i reflexió. En aquest sentit, la seva delicadesa en deixar esvair una cançó i esperar prou per la següent, així com la seva determinació en retenir l’aplaudiment final per donar-nos temps d’assimilar el que haviem viscut, són molt d’agrair.

Una petició final: no donem les coses excepcionals per suposades. El que hem viscut aquesta setmana ha estat un regal d’una qualitat i una trascendència que potser trigarem temps en copsar. Que Goerne sigui tan accessible i ens visiti amb tanta freqüència no ens faci oblidar la seva talla artística i el privilegi que suposa gaudir-ne. Per molts anys, mestre!

L’oficiant: Goerne canta “Winterreise”

No cal que digui que admiro profundament Matthias Goerne. Considero que no té rival quan canta lied i que les seves qualitats van més enllà de tenir un instrument privilegiat o bon gust cantant. Aquest plus que ofereix el baríton alemany és el que fa que, clarament cansat de l’esforç del dia anterior amb Die schöne Müllerin, ahir oferís un Winterreise d’excepció.

Amb la veu molt més fosca i més dificultats per pujar a les notes altes, Goerne es va mostrar menys flexible i menys matitzat. El meravellós recurs d’aprimar la veu a la part superior de la tesitura, per exemple, ens va fer patir una mica més que el dia anterior. Va anar molt més curt de fiato i el recurs del forte es va escoltar més treballós i un pèl més cridat.

Ara va resultar un mal concert? En absolut. Goerne va estar brillant i tot allò que fa d’ell un cantant excepcional i un artista majúscul hi va estar present: dicció, intenció, recerca interior, matisos, mil colors a la veu, amor al detall… en definitiva, una interpretació personal, molt pensada i molt emocionant. Un cop més, la profunda trascendència del cicle i l’actitut solemne del cantant per enfocar-lo van crear un ambient proper al del rite o la catarsi col·lectiva. Acostumo a fer broma identificant Goerne i els seus concerts al més proper a una celebracio religiosa que frecuento. Hi ha un punt d’autoparodia en això però també molt de veritat.

Cal destacar el ritme extremadament lent i com de marxa fúnebre de Das Wirtshaus contrastant inmediatament després amb l’energia una mica paroxista de Mut. En aquest punt és pertinent comentar la enorme feina del pianista Leif Oven Andsnes, energètic i lleugerament irat durant les peces més ràpides, melangiós en la resta. Amb un so clar i diàfan, es va mostrar molt compenetrat amb el solista sense deixar de banda la seva pròpia personalitat.

A diferència del primer dia, el públic es va mostrar més inquiet i incòmode. Potser notaven el petit malestar de Goerne? Els estossecs van ser molt més presents i és realment una llàstima que la manca de concentració d’uns quants sigui tan evident. Ens cal sens dubte reflexionar: tenim el privilegi de gaudir d’un artista tan excepcional com Goerne amb molta regularitat, sovint diverses vegades per temporada i religiosament un o dos cops l’any a la Schubertiada de Vilabertran. Aquesta familiaritat no ens hauria de fer perdre la perspectiva de la seva relevància. Aquest mateix cicle de tres concerts en una setmana hauria de ser un moment culminant en la nostra vida liederista, d’aquells que s’expliquen als néts, i està a les nostres mans contribuir-hi.

El baríton savi: Matthias Goerne canta Schubert al Palau

Confesso: considero Matthias Goerne un artista superlatiu. En la meva opinió i pel meu gust, no hi ha actualment un liederista com ell i m’atreviria a dir que és el millor des del mite Fischer-Dieskau. I ves a saber si no el supera també. Hi ha molts cantants amb recursos tècnics i qualitats vocals extraordinàries dins de l’especialitat, com els meravellosos Mark Padmore, Christian Gerhaher, Christoph Prégardien… tots ells ens estan oferint una maduresa impressionant. Però Goerne és una altra cosa.

Això no vol dir que deixi el criteri a casa quan canta: precissament per haver-lo vist molts cops, penso que conec bé la seva veu i tinc uns estàndards molt elevats. Quan ha estat MOLT bé però menys de l’habitual, ho he dit, i si algú pensa veure’l en òpera representada en un teatre gran li recomanaré que s’ho pensi o que segui aprop. Esperant poc menys que la perfecció, no puc deixar d’admirar-me quan presencio un recital com el que ahir va oferir al Palau en l’inici del viatge que ens durà als tres grans cicles schubertians durant aquesta setmana.

Acompanyat amb molta correcció pel pianista Leif Ovens Andsnes, Goerne va abordar ahir Die schöne Müllerin, un cicle que comença amb energia i optimisme i acaba en melangia. Tendeixo a associar el cicle amb barítons joves que li donen un punt d’ingenuïtat i alegria de viure als primers passos del camí. En el cas de Goerne, fins i tot els moments d’exaltació tenien un punt de amargor i desil·lusió, com si el protagonista es rebelés davant la injustícia del seu amor no correspost abans d’hora. El baríton alemany té una relació curiosa amb la projecció: no té una veu petita però de vegades sembla que s’autosabotegi. No va ser el cas ahir, doncs la seva veu va sonar atronadora i poderosa.

Però la gran virtut de Goerne és la seva comprensió del text i el seu amor pel detall. El seu recital de mitges veus, intencions ben marcades i canvis de color va semblar no tenir fi. La seva imaginació i els seus recursos són embriagadors, i tot això amb el mérit de no caure mai en el manierisme; ans al contrari, el seu enfoc és des de l’aparent senzillesa i facilitat. Ets pots ben imaginar la seva veu parlada com a molt similar a la cantada, tanta és la naturalitat amb què enfronta un dels majors reptes del cantant de lied.

L’instrument de Goerne acusa el pas del temps però clarament el cantant en fa de la necessitat virtut. La veu és ara més fosca, ha guanyat en greus i és més profunda. Tanmateix, ha desenvolupat uns agoserats aguts en pianissimo, que òbviament no seran tan eteris com els d’un Mark Padmore però impressionen pel seu control. Continuem gaudint de la seva gran flexibilitat i d’una expressivitat que ve d’una important reflexió sobre els poemes, i, seguint els pasos de Fischer-Dieskau, juga amb els canvis de color amb una mestria envejable. Mai es fa monòton i sempre troba un gir més, un matís més, sense restultar per això forçat o artificiós.

L’alemany sempre ha estat un cantant intel·ligent però, ara que ja és un home madur i porta dècades cantant amb asiduïtat aquest repertori, s’ha convertit en un cantant savi. Té apamants tots els giravolts i no sembla cansar-se d’explorar les possibilitats. És un intèrpret introspectiu? Sens dubte. I també canta sovint per ell mateix, submergint-se en les profunditats de la pròpia ànima per extreure’n l’angoixa, el dubte, la desesperació, la desolació… Però sempre es produeix la màgia: tot el treball intel·lectual desapareix per donar pas ja no a la comunicació amb els oients sinó a la comunió. Moments d’inspiració sublim com vam viure ahir amb Die liebe Farbe o Tränenregen són impagables. Quan despres d’una esgotadora muntanya russa d’emocions va encarar un espectral Des Baches Wiegenlied amb patetisme i compasió va culminar un viatge que tindrà la seva contrapartida aquesta nit amb Winterreise, tot demostrant una humanitat i una autoritat com poques vegades he vist en escena. La catarsi va ser col·lectiva.

Mark Padmore, el tenor tranquil

Potser pel posat totalment allunyat del divisme, potser perquè ve a Barcelona tot sovint o potser perquè és un cantant que arrisca i difícilment fa coses gratuïtes, sempre em sorprèn comprobar com les visites de Mark Padmore passen pràcticament desapercebudes. La contrapartida és que els liederabend del tenor anglès són sempre una delícia quant a comportament del públic i clima de recolliment que s’assoleix.

Per quart any consecutiu, Mark Padmore va actuar al Palau dimecres passat amb un repertori eclèctic i amb l’acompanyament del Cor de Cambra. Si la primera part estava dedicada a peces força conegudes de Schubert, a la segona va bussejar en un autor més dur però igualment fascinant, Benjamin Britten.

Padmore és un cantant exquisit que ens ha regalat nits memorables. La seva divisa, com la d’altres grans liederistes, és la senzillesa i l’expressivitat. La seva veu és petita i sense gaires harmònics però ha creat una emissió molt particular que, especialment en la veu de cap, resulta la marca de la casa. Dimecres, tanmateix, es va mostrar o bé cansat o bé desconcentrat perquè els aguts van sortir forçats, emblanquits i amb obvi esforç per part del solista. No sabem si això és senyal d’envelliment per part d’un cantant ja veterà o una mala nit. Esperem que sigui el darrer cas, doncs a la segona part Padmore es va trobar més còmode i més lliure.

Una mala nit, però, no li treu a un tenor de la categoria de Padmore el saber fer, l’ofici i el bon gust. Així, tot i fer patir amb algunes estridències, la seva elegància innata, el seu fraseig de luxe i la seva dicció perfecta hi eren i es van posar al servei d’una sessió menys brillant del que ens té acostumats però igualment deliciosa.

El pianista Julius Drake és un luxe. Perfectament acoplat als accents i sinuositats de la veu de Padmore, va desplegar una jovialitat i un ritme enjogassat molt apreciables, especialment amb les peces de Britten d’intenció més popular. Polit, expressiu, present tothora sense molestar, va demostrar ser un intèrpret d’excepció però també un acompanyant al servei del conjunt sense deixar de ser solista amb caràcter.

El Cor de Cambra és un capítol apart. Per bé que la feina del nou director, Simon Helsey, sigui patent, les veus no acompanyen la perícia de l’anglès. Aquest va estar especialment inspirat en els Britten i va fer desplegar una quantitat de recursos molt imaginatius. Tantmateix, les veus femenines van sonar estridents i adotzenades. Les masculines van destacar en un notable i frenètica The ballad of Little Musgrave and Lady Barnard.

Tornant a Padmore, la nit va valer la pena per l’atmosfera gairebé eclesiàstica que va aconseguir en el prodigi que és I wonder as I wander. Que excel·leix en peces estàndar com Der Wanderer an den Mond o Bei dir allein és sabut per tothom. El bis va ser una delicada Down by the Salley gardens. Cert, no va ser una vetllada per a la història però un cantant de la categoria de Mark Padmore sempre és garantia. Esperem que només tingués una mica de malestar vocal.

Es presenta la Schubertiada de Vilabertran 2018

La Schubertiada de Vilabertran és un festival amb classe. El meu preferit sens cap mena de dubte d’entre els que poblen els estius catalans. Apart de l’exquisida selecció d’artistes i de la complicitat que s’estableix amb els reincidents, té lloc en un espai privilegiat (la recollida Canònica de Santa Maria, que garanteix força bona visibilitat, so adequat i una sensació única de proximitat i intimitat amb els intèrprets) i no cau en el parany d’alleugerir les propostes pel simple fet que tingui lloc a l’agost. Així, difícilment hi trobareu concessions “festivaleres” ni recitals de cançonetes que facin més passable la calor. Ah, i a diferència de la relaxació de costums que prima en altres espais, a Vilabertran el públic va a escoltar, és molt entès i respectuós, gaudeix de la bona música i no va gaire a figurar: Vilabertran queda geogràficament a prop de Peralada però a anys llum del glamour del seu festival.

El nom de Vilabertran està indefectiblement unit al del magnífic baríton Matthias Goerne, que visita el certamen des dels inicis de la seva carrera i que mai no falta al ritual gairebé místic en què es converteixen els seus Liederabend. Impossible descriure la comunió entre artista i públic en aquestes ocasions. He gaudit de Goerne en moltes ocasions però enlloc amb la calidesa, atreviment i misticisme que desplega a Vilabertran.

Entre els altres habituals de la casa, la meravellosa Sarah Connolly, prodigi de dicció i teatralitat, la fantàstica maduresa de Christoph Prégardien i la sempre benvinguda visita del Quartet Casals i Arnau Tomàs en solitari. Vilabertran tampoc oblida les veus joves i m’alegro que portin la que per a mi és la més prometedora del panorama català, el contundent Josep-Ramon Olivé. Amb un instrument privilegiat, potser no té el caràcter per fer òpera però és ja un excel·lent i sensible cantant de lied que està construint una carrera sensata pas a pas.

El programa és complert i combina molt bé els noms consagrats que difícilment podrem veure per aquests preus enlloc més amb noms que despunten. Us en deixo l’enllaç i us animo a fer el petit esforç de desplaçar-vos a Vilabertran. La canònica és calorosa, el càtering deixa molt que desitjar, aparcar és una aventura i, si no feu vacances, us trobareu passada la mitjanit havent de tornar a casa a corre-cuita des d’un petit llogaret empordanés però no ho dubteu: és el millor festival d’estiu de Catalunya.

http://www.schubertiada.cat/es/