El glacial Winterreise de Juliane Banse

Juliane Banse i Wolfgang Rieger són dos artistes de llarga vinculació amb la Schubertiada de Vilabertran: com ens va recordar el director, Víctor Medem, entre els dos sumen 62 concerts des de la dècada dels 90. Estem, doncs, davant de cantant i pianista consagrats i que gaudeixen del respecte dels habituals de Vilabertran.

Potser per aquest motiu la soprano va triar la canònica per a debutar un cicle dels més compromesos del repertori i que no és gens habitual escoltar en aquesta vocalitat. Com en tot, aquí hi ha preferències personals que no haurien d’influir en la valoració del rendiment ofert per Banse però que hi són, i és que la majoria dels comentaris de crítica i públic apunten a la mateixa direcció: el Winterreise sona més natural i arriba més en la veu de baríton. Hi ha quelcom en l’emisió gairebé sense impostació dels instruments greus que influeix en una identificació més profunda amb el personatge i amb una trasmissió més directa del missatge del poeta Müller.

Perquè aquest va ser justament el gran problema de la nit: tot i un començament prometedor amb un Gute Nacht delicat, Juliane Banse es va mostrar distant i poc implicada en un cicle que aprofundeix com pocs en la foscor de l’ànima humana i es recrea de manera implacable en les seves misèries. Una opció estilística derivada de la seva vocalitat o una manca de connexió amb la història? Va decidir Banse “explicar” més que “viure” entenent que com a dona no hauria d’encarnar un personatge masculí? Fos com fos, no podem dir res negatiu de la seva veu, de la seva dicció, del seu legato mozartià ni de la seva projecció més que potser els extrems no són el millor de la seva tessitura i que baixar a la veu de pit en els -innexistents- greus va resultar interessant però no gaire estètic. Això sí, una obra que mereix un sensefi de matissos i visions va quedar reduida a una jovialitat poc coherent i a una fredor que feia difícil implicar-se en la narració.

El debut de Banse, tanmateix, serà recordat per una actuació memorable de l’enorme Wolfgang Rieger. Un so rodó, un ús habilíssim del pedal, una forma de tocar noble i elegant… Rieger va fer poesia amb el piano i va suplir les mancances emotives de la cantant per oferir-nos una versió conmovedora i d’una maduresa esplèndida. Ja es diu que els pianistes acompanyants són gent savia, ja, i aquí Rieger va demostrar ser un mestre i haver reflexionat molt sobre aquesta catedral del lied.

Aquest Winterreise ha estat una oportunitat semiperduda però desitgem que Juliane Banse insisteixi, trobi el seu camí en el laberíntinc cicle i en surti victoriosa.

Imatge d’Opera Actual

Xavier Sabata i el Winterreise

Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.

Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.

Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.

Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.

En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.

 

L’oficiant: Goerne canta “Winterreise”

No cal que digui que admiro profundament Matthias Goerne. Considero que no té rival quan canta lied i que les seves qualitats van més enllà de tenir un instrument privilegiat o bon gust cantant. Aquest plus que ofereix el baríton alemany és el que fa que, clarament cansat de l’esforç del dia anterior amb Die schöne Müllerin, ahir oferís un Winterreise d’excepció.

Amb la veu molt més fosca i més dificultats per pujar a les notes altes, Goerne es va mostrar menys flexible i menys matitzat. El meravellós recurs d’aprimar la veu a la part superior de la tesitura, per exemple, ens va fer patir una mica més que el dia anterior. Va anar molt més curt de fiato i el recurs del forte es va escoltar més treballós i un pèl més cridat.

Ara va resultar un mal concert? En absolut. Goerne va estar brillant i tot allò que fa d’ell un cantant excepcional i un artista majúscul hi va estar present: dicció, intenció, recerca interior, matisos, mil colors a la veu, amor al detall… en definitiva, una interpretació personal, molt pensada i molt emocionant. Un cop més, la profunda trascendència del cicle i l’actitut solemne del cantant per enfocar-lo van crear un ambient proper al del rite o la catarsi col·lectiva. Acostumo a fer broma identificant Goerne i els seus concerts al més proper a una celebracio religiosa que frecuento. Hi ha un punt d’autoparodia en això però també molt de veritat.

Cal destacar el ritme extremadament lent i com de marxa fúnebre de Das Wirtshaus contrastant inmediatament després amb l’energia una mica paroxista de Mut. En aquest punt és pertinent comentar la enorme feina del pianista Leif Oven Andsnes, energètic i lleugerament irat durant les peces més ràpides, melangiós en la resta. Amb un so clar i diàfan, es va mostrar molt compenetrat amb el solista sense deixar de banda la seva pròpia personalitat.

A diferència del primer dia, el públic es va mostrar més inquiet i incòmode. Potser notaven el petit malestar de Goerne? Els estossecs van ser molt més presents i és realment una llàstima que la manca de concentració d’uns quants sigui tan evident. Ens cal sens dubte reflexionar: tenim el privilegi de gaudir d’un artista tan excepcional com Goerne amb molta regularitat, sovint diverses vegades per temporada i religiosament un o dos cops l’any a la Schubertiada de Vilabertran. Aquesta familiaritat no ens hauria de fer perdre la perspectiva de la seva relevància. Aquest mateix cicle de tres concerts en una setmana hauria de ser un moment culminant en la nostra vida liederista, d’aquells que s’expliquen als néts, i està a les nostres mans contribuir-hi.

Un Winterreise roent: Sabata y Poyato a l’Auditori

Comencem, si us sembla, abordant el tema que sembla preocupar a molts crítics: sí, Xavier Sabata és un contratenor. I ha gosat cantar el Winterreise. Això, que no hauria de ser notícia, es traspua en la gran majoria de comentaris i ha ocupat més espai a les ressenyes que la interpretació en sí. Veieu, per exemple, la de Platea Magazine, on es fa un exhaustiu repàs de les tipologies de veu que han abordat el cicle schubertià i l’opinió del cronista sobre quines són les més adequades.

Curiosament, discusions d’aquest estil també es donen quan intèrprets molt identificats amb el barroc surten de la capseta de la música antiga (el cas de Sarah Connolly, eminent mezzo especialitzada en papers en travesti que de tant en tant fa Brangänes i també és una excel·lent liederista). Per tant, que un contratenor faci incursions fora del barroc i a més gosi entrar en la sacrosanta estança del lied (no és novetat la devoció amb què sovint anem a escoltar cançó alemanya com si pertanyéssim a una secta) deu ser realment l’última frontera, frontera que m’agradaria superar per centrar-nos en la feina de Xavier Sabata i Francisco Poyato.

Així doncs, pot Sabata cantar el Winterreise? Per tessitura, òbviament. La major dificultat són les notes altes que fan suar la majoria dels barítons i on ell es troba com a peix a l’aigua. El quid del lied és, en la meva opinió, un frasseig elegant, un legato cuidat i una musicalitat innata que faci excelses cançons que de vegades tenen poc pes. El contratenor, conegut pel seu caràcter abrandat en escena, ha anat polint el seu estil fins a instal·lar-se en una esplèndida maduresa que li permet anar a l’essència i despullar el seu cant d’artifici (en la mesura del possible, atès que la seva veu de cap és la quintaessència de l’artificiositat). La seva dicció és bona i la pronúncia del text, força acceptable.

L’enfoc d’aquesta versió és la d’un viatge possiblement mental que no té principi ni fi. Les imatges al·lucinades semblen succeir sense ordre al cap del protagonista, que passa de la ràbia desfermada a la desesperació més fosca. Musicalment, això es tradueix en uns canvis de dinàmiques marcats, amb ritmes accelerats que donen pas a línies de cant perllongades i melancòliques. El gran pianista Francisco Poyato col·labora amb entusiasme, fins al punt de tapar la veu del cantant amb turbulències sonores quan aquest ataca el registre greu. Sabata és potser millor actor que cantant i la seva visió de l’obra resulta més teatral del que estem acostumats. Es nota molta feina al darrera de la gran quantitat de matisos adolorits, tot i que alguns atacs siguin sobtats i encara no coordinats a la perfecció amb l’acompanyant.

Com tot el que emprèn Xavier Sabata, no estem davant d’un Winterreise rutinari ni convencional. Discutible per la novetat i per la perspectiva menys preciosista que teatral però indubtablement treballada i argumentada. No és Sabata un intèrpret cerebral i d’aquí que el resultat resulti més fosc i més contrastat que altres versions amb més propòsit de lluïment. Una interpretació visceral que descriu el món torturat del protagonista amb passió i un punt d’al·lucinació. La ràbia per la ruptura amb l’estimada no s’enfoca des de la distància elegant sino des de l’abrandament, més realista i menys estètic. La gran varietat de matissos, unida a una gran cura pel text, ens posen de manifest que el contratenor no ha atacat l’anomenada “catedral del lied” amb lleugeresa o inconsciència sinó amb molta serietat però, a l’hora, amb manifesta voluntat desmitificadora. Potser aquestes perspectives siguin més necessàries del que semblen.