Per fi música en viu: Sabata i Rial al Palau

El concert dedicat a Händel que ahir van oferir al Palau el contratenor Xavier Sabata i la soprano Núria Rial juntament amb Vespres d’Arnadí va ser especial per ser dels primers que s’ofereixen a la sala dins la nova normalitat. L’emoció, sobretot entre els músics, per poder tocar en directe era palesa en l’energia, la forma de mirar cap al públic amb gairebé incredulitat i els somriures còmplices. El director i clave, Dani Espasa, va improvitzar un petit discurs d’agraïment al compromís amb la música dels assistents i ens va recordar que els mesos que vindran els músics necessitaran molt de recolzament.

Sabata i Rial no necessiten presentació. Experts en antiga i amb una carrera fonamentada més a l’estranger que a casa, són solistes de primer nivell per separat que, a més, encaixen molt bé com a duet, atès que la veu cristalina i sense estridències de la soprano empasta molt bé amb l’instrument fosc i avellutat del contratenor. En molts sentits, són artistes semblants en el moment que comparteixen l’amor pel detall, una dicció perfecta i un rebuig pel manierisme. Ambós tenen línies de cant depurades, noblesa, classe, un legato elegantíssim i una gran intel·ligència, que fa que cantin amb total control dels seus recursos i no facin patir gens el públic: amb aquests dos vocalistes, tot flueix com si fos senzill. Així, l’equilibri i un enteniment notable entre els dos van fer dels duets Io t’abraccio i Ricordati, mio ben una autèntica delícia.

Tanmateix, l’enfocament dels dos artistes divergeix clarament en punts importants. Rial explota la seva vessant dolça i tendra amb delicats pianissimi que la fan ideal per l’espiritualitat de Tu del ciel ministro eletto i que va funcionar molt bé a Piangerò la sorte mia, tot i que aquesta ària posa sobre la taula una evidència: aquest registre limitat fa que la soprano no pugui plantejar-se mai interpretar l’òpera sencera amb solvència. Difícilment Rial podrà encarnar una Cleòpatra pícara, sexy i manipuladora estant encasellada en un personatge amable i una mica naïf. Sabata, de la seva banda, és actor abans que cantant i expressar el text amb verosimilitud és prioritari per a ell. Així, si de tant en tant va una mica just amb les agilitats veloces de Vivi, tiranno, se li perdona per l’entrega al personatge i l’extraordinària força de la seva interpretació. On la noblesa del seu cant, les seves dots actorals i el seu cuidat frasseig es troben amb plenitud és amb el personatge d’Ottone, d’Agrippina. Així, el dramàtic Voi che udite il mio lamento va ser la prova palpable de la fabulosa maduresa del cantant. Ni un signe de tensió a la veu ni de sobreesforç: tot va fluir amb irresistible naturalitat i una seguretat en escena desarmant. Podriem dir que Sabata defensa una forma més orgànica i moderna d’entendre el cant mentre que Rial enfoca la seva carrera i presència escènica d’una manera molt convencional i segurament superada.

Vespres d’Arnadí és el projecte català de música antiga més solvent del país però, tot i cumplir a la perfecció el paper d’acompanyant, no destaquen per un so propi. Dels solistes només mencionaria el gran Oriol Aymat, primer celista, i diria que la trompa obligada de Va tacito e nascosto va aconseguir no naufragar fins gairebé el final, que ja és molt dir considerant l’instrument. Probablement només es va assolir veritable grandesa a les danses d’Agrippina, essent la resta correcte pero força rutinari. Cal una direcció més matitzada i idees més originals.

L’entusiasme del públic va ser recompensat per dos encores, un joganer Scherzano sul tuo volto, de Rinaldo, on la soprano sortosament va semblar recordar les indicacions del Sabata director d’escena per a la versió semiescenificada de Peralada 2018, i un divertidíssim fragment d’Il duello amoroso.

Xavier Sabata i el Winterreise

Xavier Sabata és especialment estimat a Girona, on sovinteja tant la programació de l’Auditori com el Nits de Clàssica estival (tot això dit amb la reserva d’un cantant de casa que, tot i ser un dels més sol·licitats de la seva especialitat a Europa amb prou feines fa tres o quatre anys que visita casa nostra amb regularitat). Era d’esperar, doncs, que si el contratenor s’havia de tornar a enfilar a l’Everest del Winterreise ho fes en terres gironines, on ja li han vist plantejar tot tipus de projectes poc habituals.

Perquè, sí, encara és poc freqüent que els contratenors s’atreveixin amb el lied i, al meu coneixement, Sabata és l’únic que s’encara a aquest cicle schubertià. Massa risc per omplir l’Auditori de Girona? És possible, tot i que la presència del gran Francisco Poyato i la perspectiva d’aquesta partitura prodigiosa hauria de ser suficient. El públic, això sí, es va mostrat entregat i un pèl massa entusiasta a l’hora de les consabudes presses per aplaudir entre cançons. No passaria res si s’advertís en començar per donar els codis apropiats del gènere als nouvinguts, estic segura que milloraria la seva experiència del concert i els predisposaria a endinsar-se pels seus mitjans en el meravellós món del lied.

Dit això, el d’Avià entèn el Winterreise pràcticament com una òpera, amb una narrativa particular i certa posada en escena (en la qual cantant i pianista emulen el caminant sortint descalços i amb una actitut entre fantasmagòrica i monacal). El pes del seu interès rau en la paraula, que degusta i fa degustar amb una dicció excel·lent i un enfocament detallista, entre rabiut i patètic. La seva visió és agitada i torturada, amb un punt al·lucinada, com si tot passés al cap del protagonista embogit i obsedit pel dolor. És curiós que un cantant de quaranta i tants i un pianista amb l’experiència de Poyato optin per una lectura diguem-ne juvenil i energètica però cal dir-ho: si busqueu un Winterreise melanconiós i làngid, aquest no és el vostre.

Una llàstima que el responsable de llums de l’Auditori no permetés rematar l’espectacle amb l’apagada de llums prevista i amb la qual comença el cicle en la versió Sabata-Poyato. Es va arruinar l’ambient tenebrós de Der Leiermann i la intenció de donar al cicle una perspectiva circular, com si tot estigués a punt de tornar a començar.

En definitiva, estem davant d’una versió directe, molt crua, gens amanerada i potser menys amable que altres visions més romantitzades. Un treball digne d’elogi, clarament molt pensat i que no agradarà tothom però que val la pena deixar créixer. Per a més detalls sobre el mateix concert que els protagonistes d’avui van fer a l’Auditori de Barcelona fa uns mesos, us deixo l’enllaç més avall.

 

“L’enigma di Lea”, revelat al Liceu

No ens podem queixar de l’atenció mediàtica que va rebre l’estrena de l’òpera de Casablancas i Argullol: entrevistes als artífex, bona representació de la crítica i fins i tot presència de la consellera de cultura. Al cap i a la fi, la mateixa existència d’aquesta nova peça lírica és notícia i ens ofereix un moment de reflexió sobre la creació catalana contemporània i el papers del teatres públics.

Parlem de l’òpera en sí? La impressió majoritària va ser “Sí a la música, moltes reserves quant al text”. La feina de Casablancas és molt més assequible que altres obres seves. No diré que sigui païble ni que s’hagi deixat endur per la temptació melòdica però l’òpera és atractiva i no excessivament feridora. Potser peca una mica de monotonia a nivel d’orquestració? És possible que tenir les fustes constantment doblant els cantants ens hagi robat una mica de contrast i riquesa en les textures. És complicat valorar una partitura clarament complexa amb una única escolta però la primera impressió és positiva: música del seu temps però no volgudament obscura.

El llibret es presenta més problemàtic. Argullol no busca una intenció dramàtica, de manera que el seu text no té ritme ni nus narratiu. La complexitat conceptual és elevadíssima: L’enigma di Lea és una reflexió sobre l’etern femení, obligat a vagar pels segles i els espais purgant un pecat que no ha comés, sobre la dimensió còsmica dels actes humans quan aquests intenten trascendir, sobre l’art (amb tres escultors que miren de copsar el secret de la protagonista), sobre la soledat i sobre la recerca de la perfecció i la plenitud. Material dificilment musicable, val a dir. Va ferir alguna sensibilitat més contemporània la reducció del personatge de Lea a víctima culpabilitzada d’una violació còsmica o a simple musa abusada pels artistes que la volen escolpir. Essent la seva única decisió la seva unió sentimental a un ésser igualment torturat, es va trobar a faltar una actitut més activa i més acord amb els temps.

El llibret va donar peu, tanmateix, a una brillant posada en escena per part de Carme Portaceli: futurista i opressiva, donava a entendre que el conflicte tenia lloc en un futur distòpic -potser postapocalíptic- on Lea i el seu company Ram estan tancats en un espai desolador i resclosit on senyoreja l’histriònic Dr. Schicksal. A l’estil de 1984, Lea es vigilada i controlada pels brillants Sonia de Munck i Felipe Bou per evitar que reveli el secret. Els artistes (Alegret, Lozano i Noval-Moro), amb papers poc destacables i gens diferenciats entre ells, la maltracten de tant de l’adoren i només trobarà l’empatia i ajut de les Dames de la Frontera (correctes Blanch, Infante i Masllorens).

La mezzo Allison Cook protagonitza un autèntic tour de force tant vocalment com actoral. Corre tot tipus de riscos, es lliura amb devoció al paper i resulta convincent en la seva vulnerabilitat. Instrument molt adequat i es nota feliçment la seva gran experiència en música contemporània. El seu company, el baríton José Antonio López, no té gaire marge de maniobra amb un personatge insensible i cec, i sembla patir una mica més en enfrontar-se a l’orquestra (net i precís Pons, aquí sí en la seva salsa).

Menció apart mereix el superlatiu Xavier Sabata com a Dr. Schicksal. Erigit a estones com a deus ex machina, reduït a estones al patètic paper de nostàlgic domador de circ, el contratenor se’n surt bé en una partitura d’aguts imponents i línea de cant impossible, però sobretot destaca per unes dots d’actor fora del comú. Sabata no tem al ridícul i es mostra caricaturesc, ferotgement cruel i deliciosament capriciós en una maligna paròdia d’algun vell dictador. Senzillament imponent.

L’entrada va ser correcta (en dia d’estrena és difícil valorar quants havien pagat l’entrada) i la rebuda, discretament càlida. Caldrà veure si la peça té prou ganxo per entrar en repertori i si se li dóna l’oportunitat de fer-ho. Tant de bo l’estrena d’òperes contemporànies catalanes no hagués de ser una excepció en comptes d’un exemple de normalitat.

Una estrena mundial al Liceu

Abans de res, disculpeu la manca de notícies aquests dies: els virus fan estralls.

Això sí, estic especialment contenta d’arribar en més o menys condicions a la funció de demà al Liceu, doncs no cada dia assisteix una a una estrena absoluta. Força anys després de la gènesi del projecte, demà finalment veurà la llum “L’enigma di Lea”, amb música de Benet Casablancas i llibret de Rafael Argullol.

Poca cosa se sap de la feina d’ambdos. Veurem però Casablancas és conegut per ser extremadament cerebral i ser un gran coneixedor de la tradició, de manera que esperem una partitura molt pensada, probablement molt densa i potser amb referents a altres períodes històrics? Del llibret tenim només pinzellades: probablement giri al voltant d’una dona que no serà real sino més aviat un ideal o un etern femení. De la promo “Un càstig anomenat eternitat” podem deduir que serà una figura mítica a la recerca d’alguna cosa i possiblement Argullol intenti discernir algun concepte sobre l’antitesi femení-masculí o sobre el significat de l’art. Es veurà si és un tema operístic.

El que més m’engresca a la llum de les fotografies difoses pel teatre és la posada en escena de Carme Portacelli. Ens han desvetllat ja que l’enfoc és el d’una distopia futurista i hem vist imatges opressives d’espais tancats i geomètrics. Es juga amb crear inquietud amb un cor deshumanitzat i un personatge mefistofèl·lic, el doctor Schicksal, que carrega símbols potents (creus catòliques, creus gamades) que veurem quin significat li donen.

Com fins el moment el meu interès per l’òpera ha de ser necessariàment més teatral que musical, espero amb especial il·lusió la prestació de Xavier Sabata: pel que sembla, el personatge de Schicksal és de prou entitat i les capacitats actorals de Sabata són conegudes per tothom. Sempre m’ha divertit molt la seva tirada a l’histrionisme i alguna cosa em diu que es podrà esplaiar. No conec la mezzo encarregada del rol titular però tinc bons records del baríton José Antonio López en un Brahms. Espero que se sabrà moure còmodament també en òpera. Ganes també de comprobar si l’omnipresència de la jove Sara Blanch està ben fonamentada i sempre és un plaer gaudir del saber fer de David Alegret, de qui no valoro tant l’instrument com el seu extraordinari bon gust.

El director Josep Pons està especialitzat en música contemporània des dels llunyans dies del Lliure, així que esperem que sabrà dur l’orquestra a un bon lloc malgrat les mancances actuals.

En definitiva, un joc de paraules fàcil: L’enigma di Lea es presenta per primera vegada d’una manera força enigmàtica, que esperem que hagi provocat prou curiositat per omplir aquestes quatre funcions programades. La música contemporània no gaudeix d’especial predicament a casa nostra i menys si és de producció nacional. Atès que la gestió de l’anterior director, Sr. Guasch, va fer estralls entre el “cos estable” dels abonats, no podem comptar amb aquest as per omplir el teatre, així que haurem d’analitzar la rebuda d’aquesta proposta en uns dies.

Torniamo all’antico

La famosa màxima de Verdi s’ha fet patent de manera esclatant aquests dies a Berlin durant les representacions de L’incoronazione di Poppea, que van acabar aquest dissabte a la Staatsoper: quina experiència comprobar que una peça de més de 400 anys, una de les primeres del gènere i la més exitosa del genial Claudio Monteverdi, conté més teatre i interpela el públic modern més directament que moltes òperes contemporànies.

Efectivament, aquest cant descarnat i cruel sobre l’ambició desmesurada, les passions descontrolades i els instints primaris van trobar traslació palpable i punyent en aquesta austera i opresiva posada en escena d’Eva-Maria Höckmayr, on tots els personatges queden permanentment exposats a la resta i es veuen obligats a patir, desitjar, tramar… a la vista de tota la cort i sense possibilitat d’escapar. El tour de force interpretatiu dels actors-cantants, que han d’escenificar subtrames i reaccionar en silenci a l’acció principal durant gairebé 4 hores, és digne de destacar.

Entre aquests darrers és difícil destacar-ne un. La soprano Roberta Mamelli dóna el personatge amb deshinibició, frescor i certa indolència hedonista que li va molt bé a una Poppea ambiciosa, segura de sí mateixa i que no dubta a manipular i trepitjar qui sigui per aconseguir l’objectiu de ser coronada. La seva reacció en veure que s’ha parat a sí mateixa una trampa mortal va ser molt creïble. El contratenor català Xavier Sabata és Ottone, un heroi fort i decidit però torturat pel seu amor-odi a Poppea. La seva veu va recoperar els tons foscos de l’aclamat Bad guys i va mostrar-se molt adequat a l’estil monteverdià amb una dicció impecable i un fiato d’infart. Perdedor també en mans d’una psicòpata Drusilla, que utilitzarà el deute i la mala consciència per retenir-lo. El també contratenor Kagmin Justin Kim, incorporat a darrera hora a la producció, ha desenvolupat més armònics i pes en una veu força plana. Molt dotat per la coloratura i sense problemes als aguts, vocalment no és tan interessant com actoralment: totalment entregat a una versió de Nerone com a adolescent malcriat i hiperactiu, boreja amb mestria la frontera entre el monarca acostumat a la gratificació immediata i entregat als plaers més decadents i el sàdic perillós i cruel que acaba resultant.

En aquesta òpera coral, cal destacar una munió de secundaris, alguns de luxe. El tenor Mark Milhofer com a Nutrice, per exemple, dotat amb una veu de qualitat i capaç de cantar amb total correcció però que fa un esforç per resultar grotesc i esperpèntic (pràcticament tret de Rocky Horror Picture Show), probablement perquè el seu personatge porta al paroxisme l’ambició desmesurada de la seva mestressa. També comptem amb una llegenda, Jochen Kowalsky, ja amb mitjans vocals més precaris però amb una presència escènica i una prestància dignes d’elogi. Tant de bo més mites fossin tan realistes com ell respecte a les seves possibilitats reals però s’agafessin a sí mateixos amb tant sentit de l’humor.

Reeixida a nivell teatral i canor, musicalment aquesta Incoronazione va resultar sorprenentment plana i poc engrescadora. Si tenim en compte que el director era el reputat Diego Fasolis, seria legítim esperar un enfocament més d’autor i no tant rutinari com ens van servir. Una llàstima de lectura tant utilitària per acompanyar, més que ser el centre, d’una funció realment memorable en tants altres aspectes.

Talent català a Peralada: Rinaldo semiescenificat

No som proclius a destacar la nacionalitat dels artífex de les obres que comentem però no podem negar una questió: tot sovint, els diners públics invertits en la formació dels artistes locals queden malbaratats quan aquests entren en el circuit professional i la idiosincràsia de la nostra indústria els exigeix que primer es facin un nom a fora i després tornin. Així, tot i reconèixer l’excel·lència de la secció d’Antiga de l’Esmuc, ens trobem que molts dels seus licenciats fan carrera bàsicament a Alemanya i França i són cars de veure a casa nostra.

És per això un goig trobar-nos davant d’una representació de signatura catalana ambiciosa, portada a terme amb tota la dignitat i que a més crida l’atenció dels mitjans europeus (va ser grabada per Mezzo). Parlem de la versió semiescenificada de Rinaldo que va tenir lloc a l’esglèsia del Carme de Peralada i va ser signada per Vespres d’Arnadí sota la batuta de Dani Espasa, amb les veus de Xavier Sabata, Núria Rial, Juan Sancho, Hillary Summers, Mary-Ellen Nesi i Josep-Ramon Olivé.

Xavier Sabata és un artista majúscul. Els que seguim de fa temps la seva carrera no podem deixar de meravellar-nos en comprobar com el caràcter i l’exhuberància del principi s’han anat atemperant a mesura que refina el seu cant i assoleix noves fites, com una tessitura més allargada que li permet moure’s comodament en papers més aguts com aquest Rinaldo o el recent Bertarido. La marca de la casa continua sent la preponderància de l’actuació per sobre la veu però ara Sabata pot interpretar amb solvència molt més que els bad guys arrauxats dels inicis: els seus moments lírics són de gran bellesa gràcies a una línea de cant cuidada, una dicció de manual i una elegància potser no innata però sí indicadora d’una maduresa que s’anuncia esplèndida. El final del primer acte va representar un autèntic tour de force amb la concatenació de diverses de les àries més conegudes de l’òpera, amb un Cara sposa que sens dubte hagués pogut resultar més polit a l’arrauxada secció però que Sabata va signar amb gran encert i pathos dramàtic a les parts més líriques.

Per a la veu clara i de tints innocents de Núria Rial sembla no passar el temps. La manresana continua sent la intèrpret ideal per a les damiseles en perill, per bé que l’encertada direccció d’actors signada també per Sabata va aconseguir dotar la normalment naïf Almirena d’un toc manipulador i despòtic molt més acord amb el text. La seva versió, aparentment servida amb total facilitat i generositat de recursos, de la celebrada Lascia ch’io pianga va ser un prodigi d’imaginació ornamental.

Juan Sancho, format a l’Esmuc, és un tenor singular. De timbre peculiar i no sempre agradable, seria molt difícil trobar un cantant de la seva corda que pogués igualar la seva velocitat a l’hora de llençar coloratura. Les seves maneres, tanmateix, no són pròpies del belcanto i queden molt lluny del refinament i l’elegància que serien desitjables. De cant poc noble, convenç en papers robustos però probablement no sigui la millor opció per cantar Mozart o Rossini. Händel sí? Bé, resulta espectacular i s’endu el gat a l’aigua per la seva gosadia però no li aniria malament refinar-se una mica.

Meravellosa i amb un caràcter endemoniat l’Armida de Mary-Ellen Nesi i, tot i no ser una contralt de veu profundíssima ni extraordinàriament gran, fantàstica Hillary Summers com a cantant i com a actriu travestida totalment creïble. El baríton català Josep-Ramon Olivé deixa enrera ràpidament el seu status de promesa per consolidar-se com una veu important que treballa amb seriositat i compromís. Va fer desitjar que el paper de mag fos més llarg.

Vespres d’Arnadí no és una orquestra de virtuosos, tot i comptar amb un primer violoncel d’excepció i una concertino molt solvent. La direcció de Dani Espasa va resultar plana, sense grans canvis dinàmics, tot i que amb força rauxa. Probablement, faltava rodatge i la lectura del director s’anirà aprofundint a mesura que es treballi la partitura. Sense molestar, tampoc va aportar gran cosa: so net i clar però una lectura avorrida d’una obra que ha de donar molt més joc.

Tot i ser una versió concert, hi va haver treball d’actors no exent de sentit de l’humor i un punt d’autoparòdia, una il·luminació que contribuia al discurs escènic i recursos imaginatius per salvar alguns dels esculls d’un llibret ple d’elements màgics difícilment verosímils. Gràcies a Mezzo, aquesta feina queda salvaguardada i esperem gaudir-ne de nou pròximament.

 

Un Winterreise roent: Sabata y Poyato a l’Auditori

Comencem, si us sembla, abordant el tema que sembla preocupar a molts crítics: sí, Xavier Sabata és un contratenor. I ha gosat cantar el Winterreise. Això, que no hauria de ser notícia, es traspua en la gran majoria de comentaris i ha ocupat més espai a les ressenyes que la interpretació en sí. Veieu, per exemple, la de Platea Magazine, on es fa un exhaustiu repàs de les tipologies de veu que han abordat el cicle schubertià i l’opinió del cronista sobre quines són les més adequades.

Curiosament, discusions d’aquest estil també es donen quan intèrprets molt identificats amb el barroc surten de la capseta de la música antiga (el cas de Sarah Connolly, eminent mezzo especialitzada en papers en travesti que de tant en tant fa Brangänes i també és una excel·lent liederista). Per tant, que un contratenor faci incursions fora del barroc i a més gosi entrar en la sacrosanta estança del lied (no és novetat la devoció amb què sovint anem a escoltar cançó alemanya com si pertanyéssim a una secta) deu ser realment l’última frontera, frontera que m’agradaria superar per centrar-nos en la feina de Xavier Sabata i Francisco Poyato.

Així doncs, pot Sabata cantar el Winterreise? Per tessitura, òbviament. La major dificultat són les notes altes que fan suar la majoria dels barítons i on ell es troba com a peix a l’aigua. El quid del lied és, en la meva opinió, un frasseig elegant, un legato cuidat i una musicalitat innata que faci excelses cançons que de vegades tenen poc pes. El contratenor, conegut pel seu caràcter abrandat en escena, ha anat polint el seu estil fins a instal·lar-se en una esplèndida maduresa que li permet anar a l’essència i despullar el seu cant d’artifici (en la mesura del possible, atès que la seva veu de cap és la quintaessència de l’artificiositat). La seva dicció és bona i la pronúncia del text, força acceptable.

L’enfoc d’aquesta versió és la d’un viatge possiblement mental que no té principi ni fi. Les imatges al·lucinades semblen succeir sense ordre al cap del protagonista, que passa de la ràbia desfermada a la desesperació més fosca. Musicalment, això es tradueix en uns canvis de dinàmiques marcats, amb ritmes accelerats que donen pas a línies de cant perllongades i melancòliques. El gran pianista Francisco Poyato col·labora amb entusiasme, fins al punt de tapar la veu del cantant amb turbulències sonores quan aquest ataca el registre greu. Sabata és potser millor actor que cantant i la seva visió de l’obra resulta més teatral del que estem acostumats. Es nota molta feina al darrera de la gran quantitat de matisos adolorits, tot i que alguns atacs siguin sobtats i encara no coordinats a la perfecció amb l’acompanyant.

Com tot el que emprèn Xavier Sabata, no estem davant d’un Winterreise rutinari ni convencional. Discutible per la novetat i per la perspectiva menys preciosista que teatral però indubtablement treballada i argumentada. No és Sabata un intèrpret cerebral i d’aquí que el resultat resulti més fosc i més contrastat que altres versions amb més propòsit de lluïment. Una interpretació visceral que descriu el món torturat del protagonista amb passió i un punt d’al·lucinació. La ràbia per la ruptura amb l’estimada no s’enfoca des de la distància elegant sino des de l’abrandament, més realista i menys estètic. La gran varietat de matissos, unida a una gran cura pel text, ens posen de manifest que el contratenor no ha atacat l’anomenada “catedral del lied” amb lleugeresa o inconsciència sinó amb molta serietat però, a l’hora, amb manifesta voluntat desmitificadora. Potser aquestes perspectives siguin més necessàries del que semblen.

Un excepcional Xavier Sabata omple el Lliure

Fins i tot obviant l’extraordinària bellesa del seu instrument, la tècnica -que va començar sent “personal” per arribar al domini actual- i les seves evidents dots dramàtiques, valdria la pena recomanar les propostes del contratenor català, una de les figures més fulgurants a nivell mundial de la seva corda. Mai a can Sabata trobarem concerts rutinaris o llocs comuns. Si el seu CD més exitós contenia les consabudes àries de Händel, és cert que estava dedicat a les figures secundàries dels “malvats” i que, des de llavors, l’avianès s’ha embarcat en projectes tremendament personals i minoritaris. És el cas del repertori del concert que va oferir el 20 de decembre al Lliure de Montjuïc juntament amb Vespres d’Arnadí i Dani Espasa, programa que ja està grabat per a un proper disc i que està dedicat a la figura d’Alexandre el Gran.

Són habituals al barroc les primeres grabacions d’àries oblidades. Aquí en trobem una bona mostra de Bononcini, Mancini, Steffani, Leo… El to general és més líric i poètic que dramàtic, el que permet al contratenor mostrar la seva gran varietat de colors i matissos, tot fent lluïment de la seva actual maduresa interpretativa. Un Sabata reflexiu, moderat, donat a la melanconia que contrasta fortament amb alguns moments de furore marca de la casa. En aquest sentit, val la pena destacar que actualment el català gaudeix d’una tessitura molt més extensa que la que exhibia al principi de la seva carrera i se sent molt segur en els aguts, però que la seva veu -i és part dels seus atractius- és ampla i generosa en el centre. D’aquesta manera, i com és molt natural, no pot treure tot el suc que caldria a la virtuosa Destriar ch’al’armi usato, de Porpora, ni, en la meva opinió a l’extraordinari Vano amore, de l’Alessandro händelià. Tot i el seu evident ofici i dedicació, està clar que aquí Sabata va al límit de les seves capacitats pel que fa a la velocitat de la coloratura.

No anem sobrats a Catalunya d’orquestres barroques, de manera que Vespres d’Arnadí s’han acabant situant com a referent. No aprecio excessivament la feina de Dani Espasa com a director i tinc les meves reserves sobre el sorollós baix continu de l’ensemble. Tanmateix, en aquesta ocasió he d’admetre que van oferir un so més depurat que de costum, per bé que la secció de corda és infinitament millor i més equilibrada que els esmentats clave, contrabaix i violoncels. Si en altres ocasions he vist l’orquestra desbordada per l’energia de Sabata, aquí van aparèixer més coordinats i es va saber explotar la vessant més lírica del conjunt. El furore no és, en la meva opinió, el seu element i el seu entusiasme no arriba a amagar manca de veritable foc i bogeria barroques.

Com sempre que torna a casa, Xavier Sabata va aixecar passions entre el públic, molts d’ells vells coneguts de l’escena musical i altres, il·lustres representants de la faràndula local amb qui el avui contratenor va compartir aula i escenari en la seva anterior trajectòria com a actor. Com ell mateix va recordar (dient que s’havia vestit de butaca per a l’ocasió!), el Lliure va ser el darrer teatre on va actuar com a intèrpret abans d’iniciar la seva fulgurant carrera com a cantant. El fervor del públic va ser recompensat amb un inusual bis: una nadala barroca.

El contratenor inquiet: Xavier Sabata al Nits de Clàssica

Al món de la lírica, un dels conceptes més atrotinats per poc innovadors és el del recital tal i com el plantegen molts artistes: un regitzell de grans èxits intercalats amb intervencions orquestrals i potser algun bis especialment complaent. El format arriba a cotes especialment lamentables en molts festivals d’estiu, on hi ha sort si no acaba caient “O Sole mio” o similar. Tot plegat fa especialment meritori el que es va viure ahir al Nits de Clàssica de Girona de la mà de Xavier Sabata.

Sabata és un artista excepcional i no només per la seva privilegiada veu. El seu sentit pel teatre i el seu afany per oferir propostes diferents el converteixen en una rara avis, incomprensiblement més apreciat a fora que a casa. Difícilment ofereix el d’Avià recitals convencionals, més aviat tots tendiran a tenir un fil argumental o una justificació dramàtica. Ahir va fer un pas més en proposar un concert itinerant dividit en tres parts i amb repertori contrastat: Seicento, barroc i música contemporània. Tot plegat amb l’únic acompanyament de Dani Espasa al piano i clave i Josep Maria Martí a la tiorba. Els escenaris, el museu d’art de Girona, el claustre de la catedral i Sant Pere de Galligants.

El contratenor català ha experimentat una evolució claríssima des que es va donar a conèixer. Si en els seus primers anys convencia per la passió, l’extravagància i la teatralitat sense complexos, poc a poc ha depurat la tècnica, ha ampliat tessitura i ha guanyat en agilitat. Per exemple, avui podem gaudir en la seva veu d’àries tan altes com Vivi tiranno o de lliçons sobre com passar de la veu de pit a la de cap sense perdre homogeneitat.

Al proverbial Händel, Sabata va afegir peces del seu estimat (i molt menys comercial) Seicento, com fragments de La Calisto o L’Orontea, un prodigi d’elegància, legato, bon gust i fins i tot sentit de l’humor a la sorneguera Amanti io vi so dire, de Ferrari. Que les cantates de Bononcini i el seu liricisme li escauen no és cap sorpresa, com sí ho va ser la inclusió de dos temes contemporanis del compositor grec Hatzidakis. Justament la part més arriscada i compromesa és probablement la més sorpresiva pels qui no coneguin la dedicació de Sabata a la música contemporània o tinguin problemes amb els contratenors que surten de la capseta del barroc. Una inquietat i melancòlica I am an unusual thing, arranjada especialment per l’ocasió pel compositor Michael Nyman, i una acrobàtica ària de Kaspar Hauser, que Hans Thomalla ha escrit pel català, van ser especialment impactants i probablement van suposar el peatge més alt per la veu d’un visiblement esgotat solista.

Pel que fa als músics, Martí va destacar amb unes precioses i gairebé jazzístiques variacions del lament de Dido i el famós Lascia ch’io pianga, mentre que Espasa va quedar una mica en segon pla pel poc interès -pel meu gust- de l’Étude núm. 9 de Philip Glass i una interpretació menys curosa que la del seu company.

El format del recital va convèncer els assistents, que van gaudir de passejar en la penombra de la preciosa Girona, tot i que probablement tots, començant per Sabata, vam acusar el cansament d’un concert llarg en recintes xafugosos i cadires incòmodes. Probablement, el caràcter fragmentari de la proposa afavorís la desconcentració. No es va fer llarg però sí és possible que certa dispersió per part del públic tingués a veure amb la innovadora idea. Tanmateix, siguin benvinguts els artistes que arrisquen. En una època en què tots em patit grans noms que venen a casa nostra a fer “bolos”, la dedicació de Xavier Sabata i la seva voluntat d’elevar el llistó són encomiables.

Gràcies com sempre a Natàlia Sànchez, de l’organització, per l’amabilitat i les fotos.

El festival de Halle tanca amb un èxit de públic

Llegeixo que, enguany, el festival Händel de Halle s’ha tancat amb aproxidament 50.000 visitants, el que suposa un lleuger increment respecte l’any passat. El lema “Original o falsificació?” ha estat una bona excusa per plantejar propostes crossover sobre la música del fill predilecte de la ciutat, propostes que, sumades a les tradicionals, han sumat al voltant dels 100 esdeveniments musicals.

Halle és una cita imprescindible pels amants del barroc. Durant tres setmanes es van poder sentir les obres més conegudes de Händel (aquest any, la Música acuàtica i el Messies), oratoris com Jeptha, Esther o la escassament representada Deborah (l’únic escrit per Senesino, que en aquesta ocasió va asumir la seva “reencarnació”, Xavier Sabata), òperes com Sosarme i concerts, molts concerts, a càrrec d’especialistes com Sonia Prina, Vivica Genaux o Ann Hallenberg.

La ciutat es volca amb el festival, amb aparadors guarnits amb bustos de Georg Friedrich i carrers decorats amb temàtica musical. Fins i tot la locució del tramvia dóna la benvinguda als visitants en anglès i alemany! Amb tanta concentració de músics i esdeveniments, no és estrany acabar sopant al costat del teu cantant preferit o ensopegar amb altres fans vinguts d’arreu amb qui ni t’has pres la molèstia de quedar: saps segur que no s’ho perdran.

Aquest any jo vaig tenir el privilegi d’assistir a l’impressionant concert Furioso, recital dedicat a Orlando que Xavier Sabata i Vespres d’Arnadí han repensat respecte a l’estrena de Peralada, ara fa tres anys. Amb repertori més obscur, no deixa de banda els grans èxits de l’obra handeliana dedicada al personatge. Definitivament, el millor concert que he sentit mai d’una orquestra que no aprecio excessivament, mentre que Sabata va demostrar estar en forma, amb una tessitura molt més extensa, un fiato d’excepció, el seu particular color fosc a la veu i les seves proverbials dots teatrals (tot i que ara és un cantant molt més disciplinat que abans).

El dia següent vaig veure Sonia Prina amb l’orquestra grega Armonia Atenea, famosos per l’ímpetu del seu baix continu. Això sumat al fort caràcter de la contralt prometia una nit d’alt voltatge però em temo que vam ser víctimes de la manca d’assaig, per no dir de la improvització. El conjunt va tibar de peces instrumentals recorrents que els seus seguidors els hem sentit massa cops i que poc tenien a veure amb Händel o la temàtica del recital (Hasse, Vivaldi…), i la solista va fallar en allò on destaca més, les àries de furore. Amb una coloratura desangelada i descompasada, i constants errors a les entrades, ens podem quedar amb un timbre d’excepció i amb tot un caràcter però també amb una reflexió sobre les exigència de la indústria musical: escasses 13 hores després d’acabar el recital, Armonia Atenea era a Salzburg per tocar amb Max Cencic. Ens demanem en quin estat van arribar els músics.

Finalment, unes paraules pel debut en solitari de Juan Sancho, tenor especialitzat en barroc que hem vist en multitud de produccions (normalment, fent de pare enrabiat) i que presentava el seu primer CD, dedicat als set pecats capitals. L’ensemble era la cara B d’Armonia Atenea dirigits per la segona batuta, el sempre interessant Markellos Chryssicos. A Sancho se li poden treure defectes però la manca de dedicació i l’entrega no són un d’ells. El seu timbre és complicat però la seva extensió és considerable, els seus aguts són segurs i la seva coloratura, notable. Només caldrà estar atents per si aquesta manera de cantar tant intensa li passa factura. El programa, totalment handelià, té un fort component teatral i inclou àries tant interessants com la mort de Bajazet de Tamerlano o fragments de Rodelinda. Li desitgem sort a un cantant a qui clarament la seva professió l’emplena i li fa il·lusió.

Si mai teniu l’oportunitat i sou afeccionats al barroc, no deixeu passar l’oportunitat de visitar l’encantadora ciutat de Halle durant el festival. Jo ja hi he anat dos cops i penso repetir.