Fa un temps que segueixo l’Helena Ressurreição, artista resident de l’edició d’enguany del Life Victoria, i m’he de confessar fascinada per la maduresa artística d’aquesta jove mezzosoprano. Podeu recoperar l’article que en vam escriure arrel de la seva participació a la Schubertiada de Vilabertran com a component del Kallias Ensemble. Precissament, les restriccions sanitàries han suposat el feliç retrobament de la cantant amb el director del conjunt, l’excepcional pianista Francisco Poyato, que va agafar el lloc d’un James Bailey retingut al seu país.
En aquesta liederabend es tractava de recrear el disc de Victoria de los Ángeles Songs of many lands, un recull heterogeni de música de diferents paísos europeus organitzat en dos eixos, el centreeuropeu i el mediterrani. Ocasió de luxe per recrear-nos en la suficiència lingüística de Ressurreição, que ja coneixiem de Vilabertran. Fins a 9 idiomes es van escoltar durant la vetllada, entre ells el català (no als parlaments, per cert), el rus, el txec, l’alemany i l’anglès. A la cantant li diem mezzosoprano pel color fosc i melós de la seva veu però la seva tessitura és àmplia i es mou amb soltura en el registre agut. Per contra, només emet algun so de dubtosa bellesa en les notes més cavernoses. Estem, doncs, davant d’una vocalista d’instrument flexible, pur, saludable i sense cap incidi de vibrato que flueix amb naturalitat i bon gust. Ressurreição exhibeix atenció al detall, ganes d’agradar, bones dots d’actriu, sentit de l’humor i versatilitat. En la meva opinió, estem davant d’una molt bona candidata a consolidar-se en el món de l’òpera si s’escau (per bé que quedaria per comprobar la projecció d’una veu que no sembla excessivament gran) i definitivament una artista a seguir en l’escena liederista catalana. Malgrat la seva joventut, es mostra força segura en escena i creiem fermament en el seu potencial.
Entre el repertori triat van destacar un preciós Mompou (Jo et pressentia com la mar), un sensual Montsalvatge (Cuba dentro de un piano), un melangiós De Lacerda (Tenho tantas saudades), un profund Strauss (Allerseelen), un eteri Duparc (Invitation au voyage) i un joganer Bolcom (Amor), que una desenfadada Ressurreição va convertir pràcticament en un showstopper de musical de Broadway.
I què es pot dir de Francisco Poyato? Tot i haver estat convocat amb escassament una setmana, va mostrar una compenetració extraordinària amb la cantant i va oferir el seu usual desplegament de mitjans tècnics i expressius. Acostumo a dir que és el millor pianista acompanyant del país i no crec exagerar gaire. Precís, amb personalitat però sempre al servei del cantant, elegant… Un savi del piano i un músic de socarrel que mereix més reconeixement. A pocs se’ls pot encarregar l’abigarrada partitura de Mon coeur s’ouvre à ta voix, el sorprenent encore, i confiar que tot anirà bé. Poyato és un mestre i brilla per mèrit propi en la duríssima escena catalana.
Per bé que el recital de Ressurreição i Poyato s’emmarcava en la Marató Lied i s’havia d’entendre com un preàmbul al gran concert de la nit, el Cabaret Internacional de Seró i Palacios, en la meva opinió va ser la proposta més destacada, professional i seriosa de les tres. Esperem moltes vetllades felices com aquesta en una carrera que promet.
D'òpera en òpera 